És una llàstima que coneguem tan poc la poesia brasilera moderna. És ver que fa vint anys, el 1988, Josep M. Llompart va publicar una antologia, Poesia gallega, portuguesa i brasilera moderna, en la col·lecció «Les millors obres de la literatura universal», una iniciativa conjunta d'edicions 62 i «la Caixa». A la tercera part d'aquesta, Brasil: una avantguarda brillant, ens va donar una mostra de l'obra dels poetes més importants, com Mário de Andrade, Jorge de Lima, Raul Bopp (que va esser cònsul del seu país a Barcelona, on va publicar el seu llibre més important, Cobra Norato), Cecília Meireles, Carlos Drumond de Andrade (dotze poemes, el millor representat), Murillo Mendes o Vinícius de Moraes, fins a un total de tretze autors. Però tenc la impressió que aquest excel·lent treball no va circular massa entre nosaltres. I malgrat que es tracta d'un llibre que, pel seu caràcter, tendria sentit que es mantingués en existència, fa molts d'anys que no n'he vist cap exemplar a les nostres llibreries.

Aquesta ignorància nostra fa que sigui especialment d'agrair que Lleonard Muntaner publiqués, el 2005, Riba del dessemblant. Antologia poètica de Manoel de Barros, un poeta que ha estat reconegut molt tard. Es tracta d'un llibre que confés que m'havia passat per malla, i que cal recomanar a tots els nostres lletraferits addictes a la parenta pobra, perquè a més de la qualitat de l'obra i de les traduccions, té el gran avantatge addicional de permetre acarar aquestes amb la saborosa llengua dels textos originals. Cal agrair també l'esforç dels set traductors per quant l'idiolecte de Manoel de Barros és molt personal i creatiu, «de fala torta», com ha dit ell mateix. Un llenguatge que pretén renovar i vivificar sense manies la llengua codificada heretada, imitant sovint la descurança del llenguatge infantil, «desconstruint» tot allò rebut i, en definitiva, reconstruint o construint una parla germinal, arrelada en la terra i les aigües del Matto Grosso, amb l'encunyació constant de molts de mots que no es troben en cap diccionari. Si a això hi afegim que Manoel de Barros ha escrit que «el poeta no té cap compromís amb la veritat sinó sols amb la versemblança», aleshores comprendrem més que declari que «la poesia per a mi és la infància de la llengua, allà on podem obeir el desordre i desobeir l'ordre». Perquè com assenyala Albert Roig en el seu pròleg: «la llengua de Manoel de Barros és el cant natural del Riu».

Aquesta llibertat radical en el maneig del llenguatge es manté en tota la seva obra com ens mostren els 48 textos dels nou llibres que es posen al nostre abast. En un dels seus poemes d'Ensaios fotográficos, publicat el 2000, ens diu: «L'única llengua que vaig estudiar amb força va esser el portuguès. / Vaig estudiar-la amb força per poder equivocar-la (sic) amb precisió». I també ens informa: «La meva veu té un vici de fonts. / Volia anar cap al començament>>. És una mica com si l'inici de la llengua hagués coincidit amb les èpoques geològiques més primitives o gairebé, i la parenta pobra no fos més que una batalla constant per tornar a aquest origen remot. Així, la manipulació de l'idioma hi és constant, des de la llibertat més absoluta. «Just canvio els verbs i de vegades no els canvio. / Canvio els substantius i de vegades no els canvio». Però si el llenguatge es pretén que sigui el més acostat possible a l'inicial, i que així resulti nou de trinca, la realitat que ens envolta també ha d'esser radicalment nova o, més exactament, innovada o inventada. I el més important són les coses més humils. «Tot allò que la nostra / civilització rebutja i s'hi pixa a sobre / serveix per a la poesia». «El que és bo per a les escombraries és bo per a la poesia». «Les coses que no existeixen són les més boniques». «Sóc un referent per al rovell / més que un referent per al fulgor. / Treballo àrduament per fer l'innecessari». «Perdre el no-res és un empobriment». Al cap i a la fi, Manoel de Barros ens adverteix que el poeta és un «subjecte inviable: obert als malentesos».