Un dels aspectes més positius de l'actual campanya electoral és que els grans partits estatals no han pogut evitar que l'espoli fiscal que pateixen les Illes Balears sigui un dels principals temes de debat. Les dades són prou conegudes, les Illes Balears sempre han estat a la coa en finançament autonòmic, inversions estatals i fons europeus, tant amb els governs del PSOE com del PP i fins i tot amb els de la desapareguda UCD. Així, per exemple, mentre la despesa en educació per habitant arriba als 100 euros per alumne en el conjunt de l'Estat a les Illes Balears només és de 73. En alguns àmbits, la discriminació és molt exagerada, per exemple pel que fa a la inversió en ferrocarril.
Però aquesta discriminació no és un fet relativament recent. Encara que no disposam de dades abundants, tot fa pensar que les inversions estatals han estat sempre poc generoses a les Illes Balears, almenys a la segona meitat del segle XIX i durant el segle XX. A més, en diverses ocasions, les contribucions estatals provocaren importants onades de protestes. El 1881, el Ministeri d'Hisenda del Govern que presidia el liberal Práxedes Mateo Sagasta incrementà enormement les contribucions que pagaven industrials i comerciants.
D'acord amb els estudis dels historiadors Pere Fullana i Isabel Peñarrubia, sabem que a Palma, com a Barcelona, Madrid i València, es creà una comissió anticontribucions, també anomenada Sindicat Balear, que fou presidida per l'empresari republicà federal Elvir Sans Serra, i, posteriorment una Lliga de Contribuents de Balears. Aquest moviment antiimposts va tenir un gran suport en el món urbà i aglutinà bona part dels empresaris i comerciants més modernitzadors així com un gran nombre de botigues i propietaris de petits tallers, si bé també incorporà alguns dels terratinents més importants de Mallorca. Amb aquesta base social, va poder organitzar una gran manifestació i, sobretot, el tancament massiu de botigues, fàbriques i tallers del 31 de març del 1882. Tot aquest moviment tenia el suport polític dels republicans federals, els republicans radicals i els liberals dissidents anomenats «constitucionals». En canvi, els liberals mauristes i els seus aliats, els republicans possibilistes, s'oposaren frontalment al moviment anticontribucions. Des del poder, el Partit Liberal combinà la repressió, amb l'embargament dels morosos, i les negociacions amb els empresaris més moderats i esgotats pel conflicte. Finalment, el Govern s'imposà i el Partit Liberal, controlat per Maura, en paraules de Peñarrubia, es consolidà «com els únics que tenien la clau pragmàtica, per l'usdefruit del poder, per donar solucions». Amb tot, s'havia posat de relleu la manca de sintonia entre l'Estat liberal centralista espanyol i el món del comerç i la indústria així com un cert autoritarisme governamental a l'hora de reprimir els més recalcitrants.
Una situació semblant, encara que no tant conflictiva, es va produir el 1899. Arran d'un notable increment de la fiscalitat, en aquesta ocasió amb els conservadors de Silvela en el poder, la Cambra de Comerç de Palma protestà enèrgicament i el 26 de juny d'aquell any es va procedir a un tancament de les botigues i indústries de Palma. A iniciativa del republicà Jeroni Pou, l'Ajuntament de Palma es va adherir a la protesta. Segons La Unión Republicana «Es necesario cerrar el bolsillo. El gobierno ha dividido a los españoles en dos clases: los privilegiados y los que pagan. Es preciso que todos contribuyan en la medida de sus fuerzas. No pueden permiterse odiosos privilegios».
Amb tot, els fets del 1916 varen esser molt més conflictius. El ministre de governació, el liberal Santiago Alba, va decidir realitzar a Mallorca una inspecció fiscal extraordinària amb inspectors que no fossin mallorquins. Ben aviat protestaren tant la Unió Industrial, que aglutinava les patronals de la indústria i el comerç, com la Cambra de Comerç de l'Ajuntament de Palma. Un regidor maurista, Gabriel Oliver Roca, va arribar a demanar per Balears un concert econòmic com el dels País Basc. Poc després, el 24 d'octubre del 1916, un tancament massiu de botigues, tallers i indústries i una gran manifestació forçaren una negociació amb el delegat d'Hisenda i el governador civil. Decididament, no ha estat un bon negoci ni fer part de l'Espanya liberal i centralista ni de l'Espanya de les autonomies. I del franquisme, val més no parlar-ne.
