Supòs que a voltros també vos passa que, a l'hora de queixar-vos, voleu parlar amb el responsable i no amb el primer que despenja el telèfon. És una tasca que ha esdevengut impossible els darrers anys perquè tots els serveis d'atenció al client s'han externalitzat i ni tan sols et responen des d'Europa. Amb els polítics ens passa qualque cosa semblant: és impossible parlar amb els responsables i inútil fer-ho amb els seus missatgers. Francament, m'agraden més els reptes impossibles que els inútils i, per això, m'estim més parar l'orella per veure què diuen els senyors Zapatero i Rajoy que perdre la llet pel rostoll d'un suposat debat dels seus manats nadius. No cal confessar que dimecres vespre vaig triar el Barça-València abans de suportar la veu dels teleoperadors del PSOE i del PP per les televisions locals. Les xifres diuen que només 1'3 de cada 100 espectadors balears que aquella hora s'asseien davant del televisor tengueren interès a escoltar-los. És a dir, ni els militants amb carnet d'antiguitat respectable suportaren la presa de pèl. Han de debatre aquells que tenen la capacitat per decidir quines polítiques se segueixen malgrat que per aconseguir-ho necessiten asseure en el Congrés dels Diputats el major nombre de teleoperadors que segueixin, caninament, les polítiques que ells decideixen. El paper dels teleoperadors és el de repetir el missatge del líder i, en aquesta repetició, no hi té cabuda el debat. Per tant, no sé què punyetes ens volen vendre el senyor Garcias i la senyora Salom si la seva màxima capacitat de decisió a Madrid és sobre el vestit que es posen per anar a complir les ordres del seu grup. No és el moment de discutir si és el sistema correcte o si és manifestament millorable: és el que tenim i és absurd pensar que la tropa de teleoperadors provincials pot aportar a la política nacional qualque cosa semblant a un detall. A favor seu s'ha de dir que el partit de futbol tampoc no va ser gaire cosa.
Aquell que sí mereix ser escoltat, perquè és el vèrtex superior d'un partit, és el senyor Nadal. Allò que diu és el que farà el partit si no se'l berenen abans, i no ho crec. Sembla decidit a canviar les regles i a interpretar lliurement el signat per l'anterior presidència. M'ha sorprès -vos ho confés amb públic reconeixement de la meva candidesa- perquè una vegada, quan vaig dubtar públicament de la seva paraula, em cridà ofès i m-entaferrà una frase que, altre temps, era definidora i definitiva: som un senyor. Ja bastà, no calien més explicacions perquè se suposava que ambdós enteníem la suprema vàlua de la paraula d'un que es pretengués senyor. Deu ser que, com amb els cambrers del senyor Cañete, ja no hi ha senyors com els d'un temps perquè no li caigué el senyoriu a terra quan dilluns, en el ple de Cort, públicament reconegué que UM -és a dir, ell- havia canviat d'opinió sobre una llei que entrà en el Parlament avalada pel seu partit. Cert que aquests canvis d'opinió i tripijocs de poder dissortadament són habituals en la política. Però els que així juguen no gosarien qualificar-se de senyors sense témer una rialla incontinguda dels seus interlocutors: cadascú sap fins on arriba.
