Ciència i religió, encara?

Aquestes idees del pensador català m'han ocupat algunes estones de reflexió, i d'un temps ençà he anat prenent notes i arreplegant bibliografia per continuar fent-hi voltes. Em deman fins a quin punt és possible conciliar la raó democràtica amb uns principis morals derivats de tradicions religioses ja mil·lenàries. M'interrog sobre com ha de ser la relació entre la dimensió pública de la vivència religiosa, cosa que li és inherent, amb la necessitat de construir una societat secularitzada i regida per principis laics. I en un altre ordre de coses, més enllà del que a aquestes altures em sembla ja un debat ridícul "si hom pot tenir una mentalitat racional i científica i continuar essent creient", em deman si encara val la pena, i en tot cas què pot aportar, el debat entre teologia i ciència, entre la reflexió sobre la fe i el pensament científic.

I entre aquestes cabòries, descobresc la recent traducció al català un llibre d'un científic a qui fa temps que li seguesc la pista, per l'agudesa i la profunditat de les seves idees sobre el present i el futur de la vida sobre el planeta terra. Es tracta del prestigiós Edward O. Wilson, recent premi internacional Catalunya (2007), i un dels biòlegs vius més rellevants del planeta. És considerat el pare de la sociobiologia, i fou ell qui va encunyar el terme «biodiversitat», al qual tant deu el pensament ecologista. El títol del llibre publicat ara és prou eloqüent: La Creació: una crida per salvar la vida a la terra (Empúries, 2008). I formalment, és tota una declaració d'intencions: es presenta com una llarga carta dirigida a un pastor d'una església cristiana. En les reflexions de Wilson, no hi trobareu cap concessió al creacionisme, cap resquícia de credibilitat per a una fe tancada o aliena a la reflexió científica, ni la més mínima consideració per una religió que estigui més atenta al cel que a la terra. Tanmateix, Wilson s'arrisca a proposar una aliança radical entre els homes de ciència i els homes de fe. El científic no s'estalvia crítiques cap al paper dels líders religiosos en el món d'avui: «els pastors de les grans religions fan molt poc per a protegir el món vivent». Però tampoc no defuig l'autocrítica a la ciència, que no ha sabut salvaguardar la vida a la terra, i avisa de l'amenaça, ja difícilment evitable, de la desaparició d'una enorme quantitat d'espècies vives al llarg de les properes dècades.

Wilson està convençut que una de les grans missions de les religions ha de ser aconseguir que els éssers humans assolim un nivell de vida digne protegint, en la mesura de les nostres possibilitats, la vida a la terra. La ciència i la tecnologia, que mal conduïdes poden dur a la mort del planeta, poden posar les eines per subvertir la tendència a la destrucció que caracteritza la nostra època i servir al mateix objectiu de les religions. La ciència, l'humanisme i la fe tenen al seu davant el repte de retrobar-se i establir una aliança estratègica i radical que potser no ens durà al paradís, però ens evitarà l'infern. El temps dirà si les idees de Wilson són les curolles d'un vellet de setanta-set anys que ja es troba en l'ocàs de la seva carrera, o la guspira encesa d'un visionari que apunta al que podria convertir-se en una veritable revolució del pensament.