nubes dispersas
  • Màx: 19.36°
  • Mín: 13.93°
19°

Habitatges i sòl rústic

La política, molt sovint, tendeix a la simplificació. Temes complexos que requereixen d'explicacions i puntualitzacions se resumeixen amb frases i missatges que donen a entendre allò que es vol dir, si bé una anàlisi estricta de la frase o missatge ens duria a concloure que estam davant una mitja veritat o una afirmació que no és certa del tot. Un bon exemple d'això és el tema de construir edificis plurifamiliars en rústic, és el tema de fer habitatges sotmesos a algun règim de protecció pública en sòl rústic. És cert que tècnicament "i d'acord amb la redacció del projecte de llei de mesures urgents destinades a l'obtenció de sòl per a habitatges de protecció pública remès pel Govern al Parlament" aquest és un procés complex. Un procés en què, en primer lloc, hi hauria una reclassificació de sòl, es convertiria sòl rústic en sòl urbanitzable i, en què en segon lloc, posteriorment, es procediria a la urbanització i edificació d'uns terrenys que en aquest segon moment ja no serien rústics sinó urbanitzables. Tot i que això és així, en realitat, aquesta explicació no deixa de donar raó a la frase o missatge simplificat. Des d'un punt de vista estàtic, en definitiva, el que passaria és que a terrenys que actualment són sòl rústic "després del procés indicat" es podrien edificar habitatges plurifamiliars. I el problema o el dubte, des del meu punt de vista, no és que es vulgui agilitar la planificació i gestió urbanística per obtenir sòl; el problema o el dubte és que aquesta voluntat d'obtenció de sòl superi els límits territorials que el Pla Territorial de Mallorca ha fixat. Aquesta és la qüestió que hauria de centrar el debat. El Pla Territorial va fer una aposta important per contenir el creixement. I aquesta aposta de contenció es fonamentava bàsicament sobre tres potes. La primera pota va ser no esgotar el màxim de creixement previst a les Directrius d'Ordenació Territorial que era d'un 10% del sòl urbà i urbanitzable classificat així l'any 1999. Una segona pota va ser limitar els metres quadrats que es poden reclassificar tot establint uns màxims de superfície de possible reclassificació per cada municipi. Una tercera pota va ser limitar els llocs on es podia situar aquest creixement, tot partint de la base explicitada a les Directriu d'Ordenació que els possibles creixements s'han de fer aferrats als nuclis urbans a una zona limítrof que es va anomenar com a àrees de transició. D'acord amb aquesta tercera pota, el Pla Territorial va distingir dues classes d'àrees de transició: les de creixement i les d'harmonització. Com el seu mateix nom indica, les de creixement són les susceptibles de transformació a través de la seva reclassificació, urbanització i edificació. En canvi, les d'harmonització, en principi, queden excloses d'aquesta possibilitat de transformació. Així, el debat està en si és bo mantenir aquesta filosofia de limitació del creixement. El debat està si davant una quantitat de pisos finalitzats o de possible finalització ràpida, i amb dificultats de venda, s'ha d'obviar aquesta situació; el debat està en si no s'ha d'aprofitar per actuar en aquest àmbit ja consolidat i allò que s'ha de fer és construir, a la vora dels pisos buits, nous pisos a un preu més barat en una espècie de competència que alguns qualificarien de deslleial. Deixant de banda la qüestió econòmica "també ben interessant, probablement molt més determinat del que es pensa i no per algunes insinuacions absurdes que s'han pogut llegir" allò evident és que des d'una òptica d'aprofitament racional dels recursos naturals, des d'una òptica de sostenibilitat i d'optimització de recursos, des d'aquesta òptica sembla que alguns aspectes del projecte de llei s'hauria de repensar.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.