El tresor d'Atahualpa

El nou Pizarro és només un petit friki histriònic, o és un símptoma, una il·lustració, una al·legoria de la renovada Espanya profunda, de l'Espanya del PP (si més no)? Qui diu Pizarro podria dir les Koplovitz, Florentino, Zaplana, el Pocero, el difunt Gil i Gil, Mario Conde, Esperanza Aguirre, o abans, el GAL, Felipe González i els primers "i els següents" subhastadors d'empreses públiques, de les adjudicatàries de les obres d'infraestructures, la Borsa de Madrid, dels beneficiaris de les concentracions bancàries, OPAs, etc. Sempre, l'ombra dels superstars de l'aparell judicial, el Tribunal Constitucional i l'Audiència Nacional ben fermats, l'Església eterna, i també l'ombra dels Millan Astray, Tejero, Mena. I la música de fons, la cañí, la Pantoja, Farruquito, i les seves versions hipogàstriques, Nina, Bisbal, Operación Triunfo, la duquesa de Alba i la seva família, toreros engominats, la telefemta i Jiménez Losantos i companyia. «La España de Frascuelo y de María», en la seva versió quasi cibernètica.

Aquest model està basat en la descapitalització i deslocalització de la banca basca, en dinamitar els instruments financers catalans, en la creació d'una economia especulativa basada no en la producció ni en la inversió ni en la modernització tecnològica, sinó en el moviment endogàmic d'una enorme massa de capital financer concentradíssim a Madrid. La conseqüència és còmicament la «xapussa» de trens, aeroports, comunicacions, construccions, hipoteques, energia, corrupció. El seu correlat és la centralització extrema del poder polític i econòmic a Madrid. El seu objectiu profund és desmembrar les nacionalitats i els partits nacionalistes. Per exemple, l'«eix del progrés», en paraules d'Esperanza Aguirre, entre Madrid i el País Valencià, al qual s'havia d'afegir en Matas, per transformar aquests territoris en el port de Castella, la colònia de vacances i el parc temàtic dels madrilenys, convertint-los en terra cremada per als seus habitants alienats i allunyar-los de vel·leïtats «catalanistes».

En aquest sentit, les primeres passes varen esser contra els partits abertzales, confonent deliberadament política amb terrorisme. Ni Herri Batasuna ni el Partit Comunista de les Terres Basques són ETA, ni cap democràcia pot prohibir cap partit polític del signe que sigui per molt cecs i muts que siguin davant de la violència criminal, sense minar les bases de la democràcia. França o el Regne Unit, per exemple, no ho han fet mai. Tampoc, per idèntiques raons, no s'hauria d'haver tolerat mai el tancament de publicacions i diaris bascos. El PSOE també ho va tolerar.

El següent pas polític estava cantat: atac als partits nacionalistes, començant pel processament d'alguns membres del PNB. Esquerra Republicana es va salvar per la campana. No cal esser molt perspicaç per veure que els següents de la llista eren ells. Tot sota la preocupant mirada servil i oportunista de la Convergència i Unió de Duran i companyia. A tot això va esdevenir l'11 M. Això els va aixafar la guitarra. Per aquesta raó varen insistir histèricament en l'autoria d'ETA: això hauria condemnat col·lateralment els nacionalismes. Les mentides del PP durant aquells dies, les mentides posteriors, la inaudita agressivitat del PP, el seu assalt, entre feixista i bolxevic, als carrers en defensa del model iniciat i no acabat, són la resposta a la seva frustració. No havien arribat del tot a acabar amb els nacionalismes, no havien arribat del tot al tresor d'Atahualpa. En aquests quatre anys, no per casualitat, el PP ha cremat tots els ponts, totes les possibilitats de pactes amb ningú. La seva única carta és la majoria absoluta. Tot o res.

I el PSOE? Les mateixes constructores i companyies espanyoles continuen el seu desgavell de monopoli, d'ineptitud i frau, la seva depredació de les colònies continua, les mateixes polítiques d'il·legalitzacions polítiques continuen, la mateixa concentració de poder a Madrid continua, la seva tolerància amb la corrupció urbanística continua (la piscina del director d'El Mundo i les declaracions de la ministra Narbona són molt més que un símptoma, són un càncer), la seva política de terra cremada cultural a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears continua. I encara no hem rebut ni un euro per invertir a les Illes, baldament sigui per fer un quilòmetre de ferrocarril, un metro, una escola, o per pagar els deutes de Matas. Això, sí, la majoria relativa de què han gaudit, els ha fet més sensibles políticament. Què farien, però, si aconseguissin majoria absoluta? Recordin l'antinacionalisme furibund de Felipe Gonzàlez i Guerra els seus anys de govern en majoria. Si ara demanen el vot de la por, pensin que ells també han executat i esquarterat Atahualpa i encara esperen acabar amb el tresor dels inques. Just com Pizarro.

Hilari de Cara, escriptor