Dilluns els ciutadans vàrem poder assistir a un esdeveniment singular de la campanya electoral. El cara a cara entre Rajoy i Rodríguez Zapatero, principals candidats a la presidència del Govern, va significar la represa d'una iniciativa sense tradició al nostre model polític. Tal vegada per això el debat va néixer afectat de dos «pecats originals». En primer lloc, es va organitzar un cara a cara entre els caps de llista dels dos partits més importants en l'àmbit estatal, els únics que tenen opcions reals de presidir el govern de la nació, però es va deixar fora la resta de partits que concorren a les eleccions legislatives. Aquesta exclusió significa potenciar un bipartidisme no contingut al nostre model constitucional, que, per contra, parteix del reconeixement de la diferència i la diversitat ideològica com a valors enriquidors de la societat. El segon «pecat original» del debat és el format mateix del programa, molt rígid, estrictament pactat entre els dos partits, que demostren una evident desconfiança cap als professionals de la informació.

El candidat Rodríguez Zapatero, de manera més natural i amb major empatia, es va esforçar per marcar les diferències entre la seva forma de governar i l'experiència de govern del Partit Popular, incidint en les iniciatives que s'han aprovat en aquesta legislatura en matèria de benestar social. El candidat Rajoy es va mostrar agressiu i implacable i va mantenir-se en el mateix punt en què s'ha situat durant la legislatura, utilitzant els errors en la política antiterrorista del Govern i la debilitat de l'Executiu en matèria d'immigració com a arguments principals de la seva ofensiva. En matèria econòmica cap dels dos candidats no va estar encertat i demostraren certa inseguretat. Pel que fa al model territorial d'Estat, Rodríguez Zapatero destacà la incoherència del Partit Popular, que s'oposà a l'Estatut català i que, en canvi, donà el seu suport a l'Estatut d'Andalusia, que segueix la línia catalana. Les qüestions de gènere foren pràcticament inexistents al discurs de Rajoy, que es va limitar a fer una invocació de la «nina que neix a Espanya» per destacar-ne el fet que s'hauria de sentir orgullosa de ser espanyola, però sense cap referència al desig d'aquesta nina de créixer amb les mateixes oportunitats, de superar la tradicional postergació que ha patit el col·lectiu femení, i d'aconseguir la igualtat que totes les dones mereixem, aquella que ens dóna la llei i que la realitat ens nega.

El programa no va aportar res de nou. Tal vegada allò més preocupant és la sensació que, passi el que passi el dia 9 de març, els dos grans partits d'àmbit estatal continuaran girant-se l'esquena i que serà molt difícil trobar punts d'encontre entre ells per fer front a les principals qüestions d'Estat. Només cal esperar, però, que els líders polítics tinguin, sigui quina sigui la seva responsabilitat, l'altura de mires suficient per no repetir una legislatura tan dura com l'anterior.

Maria Ballester Cardell, professora de Dret Constitucional de la UIB