Me crida na Margalida Castells, pel meu perfil de bloguer, per si vull participar en un seminari annex a l'exposició Identitat digital (qui som a Internet), comissariada per na Bel Llodrà al Centre de Cultura de Sa Nostra. He dit bloguer, persona que escriu a un blog d'Internet. He de confessar que vaig confegir un blog ja fa anys, per l'enveja que em feien dos amics meus que ja en manejaven un, en Guillem Mudoy i en Llorenç Valverde. Envejós ho he estat sempre, sullot hi he tornat ara. Quan el portal Balearweb, supòs que n'Elena Vera i en Ramon Sellas, van fer una plantilla per a blogs íntegrament en català, la primera que vaig conèixer, em vaig decidir a fer-ne un. No calien més que dos tocs de ratolí d'ordinador, tenir coses a dir -les que siguin- i ja som dins la xarxa d'Internet. Al blog, hi publiques la teva llibreta, com ho feien els capitans de vaixell -per això el seu nom blog, de web i de log: quadern de bitàcola-. Bitàcoles d'internet, de tots els qui naveguem pel ciberespai. Sense més complicacions. La cosa ha vengut després.

A dia d'avui, segons Technorati, el motor de cerca de referència, hi ha 112 milions de blogs. Cada dia es creen 175.000 nous blogs i s'hi escriuen, o s'hi «pengen», 1,6 milions d'apunts, o «posts» (18 per segon). Hi ha de tot, uns que escriuen cada dia, altres que s'abandonen, filòsofs, polítics, escriptors, i molta gent normal que, als seus blogs, hi fa o hi diu el que fa o diu la gent normal. També hi ha anormals. Com pertot. Jo els he de dir que la meva experiència amb el meu blog és satisfactòria. Sorprenent i, a vegades, emprenyosa. Dur feina penjar un post, un apunt, de tant en quant. Però que te llegeixin, depèn, entre altres coses, d'una certa regularitat en afegir-hi informacions. Servidor té un blog d'aquests que se'n diuen «personals», hi pos el que em rota; no és un blog temàtic on es parli de fotografia, de vins, de dones o del que sigui. No tenc tampoc molt d'esment a la interactivitat, vull dir que no el mir cada dia i no solc contestar, per norma, les persones que em fan comentaris. Em sap greu, però això és més feina. I n'hi ha de curiosos, des d'amics meus que habiten a l'altre cap de món, fins a gent que em demana informació, o algún altre que em comunica, a rel d'una por infantil, que vaig explicar que tenia a una manota penjada al carrer dels Bastaixos, que té la mà, de cartró, a ca seva dins una capsa. Hi ha un lector que queda molt a l'ample, em deixa dit: «beneit». Res pus. Com deia ma mare, en bon mallorquí, són les conseqüències de «tenir portal obert». I un blog és un portal obert a tothom. Si vols, evidentment, et pots lliurar de betzols inoportuns.

El creixement dels blogs i la seva suposada influència social han duit a generar estudis sobre els seus significats i conseqüències. Més enllà de les altres aplicacions d'Internet, juntament als xats -les converses instantànies de grups-, els blogs han esdevengut un fenomen particular, massiu i influent. Seguint la teoria de les esferes (de l'atmosfera a la biosfera, i la noosfera), és corrent avui en dia referir-nos a la «blogosfera» i, també, a una «catosfera». La blogosfera és l'espai de relació que han creat els blogs. El ciberespai, i dins ell la blogosfera, composta per la informació vehiculada pels milions de blogs, ha esdevingut, com bé diu J. Varela, el nou espai públic de l'era digital. Comunicació directa pura, de ciutadà a ciutadà, de ciutadans reals amb noms i llinatges, a ciutadans que s'ha inventat un àlies, un malnom i, per tant, una nova personalitat. I què? És com un gran assaig per superar la democràcia estàtica i formal, per assolir una democràcia directa. Els periodistes clàssics són els més crítics amb aquest apunts: qui filtra la informació? qui ens diu què és real o veritat de tot el que escriuen als blogs? I què? Els bloguistes, «Bloggers» en anglès, no volen ser periodistes. Però també hi poden fer, amb la seva única credibilitat: la del «seu» diari. Vostès pasturin per Internet, triïn els blogs que vulguin, es deixin convèncer i desconvèncer pels blogs que creguin , o així. Circulin per un món sense jerarquies establertes, hi trobaran pallassos i saltimbanquis, nins d'uè, maniàtics, savis i experts en qualsevol cosa, gent seriosa, o polítics i artistes que, al seu blog, ni el fan ni el contesten ells sinó els seus empleats. I què? Les quantificacions dels nombres de visites o el rànquing de blogs més visitats o més interconnectats, només són indicatius. L'important és que es deixin fascinar pels seus propis interessos, pels blogs ben fets, pels ben escrits o pels que tractin d'allò que a vostès realment els interessa, o excita.

Servidor forma part de la catosfera. És un terme creat pel blogger Toni Ibáñez («Ens trobem a la CATosfera, ciberpolis fantàstica: bloguers i blogueres, ciberlectors i ciberlectores, blogòlegs, voyeurs i xafarders. Nàufrags i pirates de tota mena. L'àgora és plena de neurones àvides de sinapsis. Polemitzem. Interactuem. Enriquim-nos...») La catosfera és la blogosfera catalana, l'univers de blogs escrits en català i la comunitat virtual que hi ha al voltant. El terme ha tengut èxit i fa poc s'ha fet un congrés de reflexió, les «Jornades de la Catosfera», a finals de gener del 2008 al Centre Tecnològic i Universitari de Granollers promogudes per Marc Vidal. Mercè Molist o Vicent Partal ja hi havien reflexionat, esbrinant que la blogosfera catalana és una de les més potents; hi ha de tot, com pertot, nogensmenys la menor dimensió dels mitjans escrits en la nostra llengua l'han feta derivar, també, a informar, com els periodistes, de determinats àmbits i amb credibilitat. L'aportació de les illes Balears als blogarium contemporani és important i abarca multitud d' interessos. Cada internauta pot «sindicar» els blogs que més li importen, i així és avisat quan hi ha un canvi. Dels meus blogs sindicats, molts d'ells són d'aquí, i alguns d'ells, a més, m'informen sobre la realitat del ciberespai, com és el cas de Bitassa a lloure, (de paper, paperassa; de bit, bitassa) d'en Benjamí Villoslada des de Sineu.

El català té molt bona salut a la blogosfera. Deslligat i no entorpit el seu ús pels estats i les empreses privades reàcies, la nostra llengua es manifesta amb una vitalitat esponerosa, enorme, i així ho demostren la gran potència dels blogs en català. Un altre exemple del que dic ho confirma la gran enciclopèdia virtual a la xarxa, Wiquipedia, amb el seu vessant Viquipèdia, en català, elaborada per voluntaris cibernautes. Ha superat fa poc els 100.000 articles. Només 15 llengües més superen aquesta xifra. Serveixi també aquest apunt per a la validació del que deia, la força de la nostra llengua a la xarxa. En definitiva, els blogs, aquestes llibretes de notes i apunts penjades a Internet, són una veu important que fa sentir la seva opinió sobre qualsevol casuística. Són un indicador, creen o desmenteixen i reafirmen notícies d'altres mitjans i, per tant, són un contrapès, la força del qual no deixarà d'augmentar. Un altre altaveu de l'opinió pública, al qual fa mal posar-li traves, ni filtres.

Climent Picornell, professor de la UIB

Una de les conquestes importants en aquesta darrera legislatura de ZP ha estat, sens dubte, la Llei d'Igualtat. Sí, aquesta que ha recorregut el PP i que ha quedat amb un pam de nassos quan ha vist que el Constitucional li ha trabucat la seva denúncia. La Llei d'Igualtat constitueix un cos jurídic bàsic que cal ajuntar a d'altres lleis de caire social que el govern socialista ha posat en funcionament: la de matrimonis homosexuals, les relatives a Medi Ambient -gran feina ha fet Cristina Narbona, de manera silenciosa i

discreta!- i, com a perla fonamental, la llei de Dependència, que constitueix el quart pilar de l'Estat del Benestar.

Però val a dir que la Llei d'Igualtat no necessàriament ens ha d'acontentar en el cent per cent. L'esperit de la llei pretenia equilibrar el 40%-60%, no adjudicar una quota a les dones. Representa una passa decisiva, però hem de tenir en compte que li manca donar alguna volta més per poder ser més completa, més decisiva. Sobretot perquè la llei, com totes, és interpretable, i com ho fan? Just es pot fer des del poder i a on les dones no consolidam el nostre espai, perquè són ells i no nosaltres, qui l'administra. I, en aquest sentit, no arribam a assolir el percentatge assignat a les dones: per exemple, a les llistes paritàries actuals al Congrés representam sols el 37,1%. Jo em deman per què aquesta xifra no la podem apuntar als homes, i quedar-mos les dones amb el 60%. Els homes, que acaben sempre per cuinar moltes de les coses importants, són els que fan la lectura més adient per als seus interessos. Tot partint del gran avanç que representa la llei, hauríem de tenir ben present que urgeix mantenir una pressió de gènere sobre aquest tema, per tal de no desmotivar les grans esperances que ha generat la seva aprovació. Per primera vegada, disposam d'un cos legislatiu important, inèdit a la nostra història, que situa les dones en el lloc que els pertoca, per la qual cosa hem de demanar als homes que segueixin en el pas de la igualtat vertadera. I als retrògrads que demanen endurir les polítiques socials, que s'ho facin mirar i que aprenguin més i millor de tots els sacrificis que, en el passat, en el present i en el futur, les dones seguiran fent per construir una societat millor.