En la construcció ideal del paisatge tradicional de Mallorca, tal i com se l'ha popularitzat en guies i postals, hi ha alguns elements rellevants d'arrel agrària com les oliveres centenàries, els ametlers florits, els molins de vent, les marjades de la serra o les ovelles pasturant sobre el verd de l'herba. Però aquests retalls del paisatge, abans habitual, ara són de cada cop més difícils d'observar a la realitat. I quan ens els trobam, en un feliç encontre amb allò que ens recorda el nostre passat, ja els veim més com a imatges de postal que no com a fets reals.
En el camí que anam, les guardes d'ovelles a les Illes Balears aviat seran tan sols una imatge per al record. Des de fa uns anys una profunda crisi de preus du pels viaranys del desesper els pastors d'arreu d'Europa. Cada dia són més les explotacions que abandonen i ara està començant a ser habitual un fenomen nou: els que abandonen ja no són els més majors, els menys preparats, són gent jove, formada, que ha invertit per modernitzar les explotacions amb il·lusió i, per ventura per això, no està disposada a acceptar treballar sense rendibilitat econòmica ni futur.
Segons el cens ramader del 2007 a Mallorca hi ha encara 3.249 explotacions ovines amb un cens total de 249.252 ovelles (4.574 explotacions i 278.668 ovelles a les Balears en conjunt). Però el cens és en reducció i en aquests moments són nombroses les guardes que estan en venda. S'ha de dir que una part del cens oví no té una funcionalitat econòmica, sinó que serveix per a l'autoconsum i per a mantenir netes les finques. És la ramaderia amb una relació més directa amb la bona gestió del territori.
Les estadístiques indiquen que el consum de carn de me està retrocedint. I sembla que això és cert pertot arreu: fins i tot en aquelles regions d'important tradició consumidora com el Regne Unit o Espanya. En la mesura en què minva l'hàbit de cuinar a casa, més es redueix el consum de me. D'any en any el consum davalla i, sobretot, les grans superfícies van deixant de comprar el me local i duen la carn empaquetada des de les centrals de compres. A tot això hi hem d'afegir que ni les pells, ni la llana ni el frit no tenen cap valorització comercial.
Com ha estat possible, en aquestes circumstàncies adverses, la continuïtat d'aquesta casta de ramaderia? Probablement per la seva extensivitat. Són animals no estabulats que corren pels camps i mengen herba i rostoll quan n'hi ha. Els baixos rendiments són compensats per la via de la reducció dels costos de producció. L'atenció als animals és mínima i ni es produeixen inversions en infraestructura ni es realitza gaire despesa en l'alimentació.
És clar que, en aquestes condicions, la «ramaderia de supervivència» en què s'acaba convertint la ramaderia ovina no té capacitat d'oferir un producte homogeni adequat per assolir una presència competitiva en el mercat. El me és bo, però no és apte per atendre les demandes actuals dels consumidors.
L'altre dia, n'Antoni Amorós, pagès d'Artà que amb el seu fill Joan du la possessió d'Ets Olors, ens demostrava que mentre el 2002 el me anava a 4,38 euros el quilogram ara, el mes de febrer, va a 3,75 euros, amb un descens del 14,3 %. I, per contra, els costos de producció han tengut creixements espectaculars: el gasoil agrícola ha pujat un 31% en aquest mateix període, els fertilitzants un 49% i la farina d'ordi un 56,8%. Com és lògic, l'economia dels ramaders se'n du una forta bufetada.
L'avís de la crisi fa temps que està fet. La tendència a la baixa dels preus pagats als pagesos s'arrossega des de fa més de dos anys. És anterior als efectes de l'augment dels preus dels cereals, que es començà a intensificar en el darrer semestre del 2007. Ara, però, ja es cau en picat. I, de manera contradictòria, quan els pagesos no poden viure del seu treball és quan els preus al consum més estan pujant. L'única manera de reaccionar és que els productors reforcin la seva posició comercial i s'agrupin. Com en tants d'altres àmbits de la producció agrària, la qualitat i l'associació són els únics camins a seguir.
