Dia 6 de febrer de 2008 (dimecres de la setmana passada), el jutge de l'Audiència Nacional Fernando Andreu Merelles dictava un acte mitjançant el qual es declaren processats, amb ordre internacional de captura i acusats de crims contra la humanitat i terrorisme, quaranta militars que actualment formen part de la cúpula del Govern de Ruanda. Paul Kagame, president de la República de Ruanda, se n'ha salvat gràcies a la immunitat de què gaudeix com a cap d'estat: el mateix refugi, val a dir-ho, que no va gaire també va salvar Fidel Castro en un altre procediment obert a l'Audiència Nacional. Els quaranta processats seguiran exercint el poder, de moment almenys, però el simple fet que ja no puguin sortir del seu país per por de ser detinguts ja és una victòria.
Les primeres planes de l'acte del jutge Andreu ens donen una bona síntesi dels fets: a partir de l'octubre de 1990, «un grup d'estructura políticomilitar, fortament armat i organitzat, va iniciar una sèrie d'activitats de caràcter criminal, començant a realitzar-les des d'Uganda al territori de Ruanda». El relat continua amb referències a «accions organitzades i sistemàtiques tendents a l'eliminació de la població civil», perpretrades pels dirigents del Front Patriòtic Ruandès, que el 1994 es farien amb el poder a Ruanda. Tretze anys més tard, hi segueixen instal·lats.
El processament d'aquests 40 militars ruandesos és important per dos motius. En primer lloc, perquè complementa la visió estaberta sobre el que va passar a Ruanda durant els primers anys 90: el genocidi reconegut de 1994 (sobre el qual se n'han fet pel·lícules i respecte del qual es va crear un tribunal penal internacional ad hoc), en el qual els tutsis i els hutus moderats varen ser víctimes, no és tota la història: també hi ha actuacions criminals a gran escala per part d'aquestes organitzacions «tutsis». Sia dit amb tota la prevenció que s'ha d'usar per definir bàndols enfrontats en termes d'etnicitat: al final la divisió que compta és entre criminals, d'una banda i una altra, i víctimes innocents, també d'una banda i una altra.
L'acte judicial és important, en segon lloc, perquè ho és qualsevol avanç en la línia de la protecció internacional dels drets humans i la persecució internacional de delictes com el genocidi i els crims contra la humanitat. El processament de Pinochet, la creació del Tribunal Penal Internacional, el judici a Charles Taylor (antic dictador de Libèria), o la creació de tribunals ad hoc per a Cambotja o l'antiga Iugoslàvia: cada una d'aquestes passes és una victòria, més gran o més petita, en la causa de la lluita contra la impunitat dels grans criminals del planeta. I aquest processament de governants que estan en exercici del seu càrrec suposa, també, un precedent de gran valor.
Que hagi estat un jutge espanyol qui hagi dictat l'acte és, sense dubte, un motiu d'orgull (que no oculta altres decepcions en l'aplicació de la jurisdicció universal i la no prescripció dels crims contra la humanitat). Però sobretot és un motiu d'orgull que la querella contra els militars ruandesos partís de Fundació s'Olivar i Drets Humans, dues organitzacions mallorquines. La seva determinació i constància mereixen tot el suport institucional i tot el reconeixement de la societat mallorquina. Enhorabona.
