No seré jo qui qüestioni el dret a la vaga ni la legitimitat d'utilitzar-la per aconseguir millores salarials, no. Però el que succeeix en aquest país és que els patrons no tenim ni puta idea de per què s'alcen en protesta els nostres empleats. I això és greu. Quan els funcionaris de justícia trasbalsen tota l'administració d'aquesta pota bàsica de l'Estat de Dret sembla que és un tema entre ells, els peons, i el capatàs, el ministre, quan en realitat a qui donen pel sac és a noltros, els patrons que pagam peons i capatàs. Som noltros els que, a més de pagar, patirem ajornaments superiors als ignominiosos habituals, els que haurem de deixar la feina més vegades per anar a declarar... Som els únics perjudicats i els únics que, segons sembla, no mereixem tenir la informació de les sobtades demandes. Perquè, en temps d'eleccions, s'ha de ser necessàriament malpensat i demanar si ara, precisament, ha succeït qualque cosa que provoqui la urgència de la protesta. A mesura que coneixem noves dades tenc el convenciment que parlam d'un col·lectiu especialment mal pagat i del qual l'administració central se'n vol desempallegar com més aviat millor. Són, per dir-ho en llenguatge esportiu, transferibles i tenen els dies comptats en l'actual club. Així que no ens ha d'estranyar la desídia del ministre Sòria. El que ens haurien d'explicar els sindicalistes és si aquesta desídia s'ha agreujat darrerament o si només la proximitat de les eleccions és la que marca el calendari de protestes. Aleshores, seríem al davant d'un moviment reaccionari a la recerca de crear el malestar social contra el partit que governa, i m'estim més no pensar-ho.
Dels que sí ho pens, perquè de l'àmbit local m'és més fàcil conèixer els rerefons, és dels sindicats de metges que descobreixen noves demandes a mesura que s'acosten les eleccions. No han miulat els darrers quatre anys quan, per posar un exemple, la retribució de les hores de guàrdia s'incrementà menys d'un 4% en tota la legislatura. Aquesta minsa xifra és semblant a la inflació d'un sol any i cap líder s'escabellà per la pèrdua de poder adquisitiu que suposava. Serà que, com en el conte bíblic de sant Pau, han tengut una revelació després de caure del cavall el 27 de maig passat. Benvinguda sigui la revelació perquè els treballadors, inclosos els líders sindicals que cobren de la hisenda pública i després fan feina a la sanitat privada, no han de perdre poder adquisitiu. Això de les revelacions no es deu poder programar i vénen quan vénen i ara, en campanya electoral, és un bon moment per fer-les venir. És lícit que vulguin fer vaga però primer ens haurien d'explicar, a noltros, els patrons, per què. I el perquè començaria per un raonament creïble sobre què ha empitjorat aquests darrers mesos en la seva retribució que fa tan urgent l'amenaça de vaga. Després, i ja que les potades al carnet del PSOE ens les donen en el cul dels patrons-pacients, no seria exagerat demanar que, per poder jutjar, la ciutadania conegués sous i, també, sous comparats amb altres indrets del nostre àmbit. Tot clar, inclòs què en pensa el nostre capatàs, el conseller Thomàs, i fins on vol arribar.
