Per què una part de la jerarquia de l'Església dóna suport a la dreta? Per què ho fa precisament ara, quan hi ha una campanya electoral pel mig? És una simple casualitat? Hem de pensar que tot és degut a un malentès o a una mala interpretació d'un escrit benintencionat? Aquestes qüestions a algú li poden semblar simples preguntes retòriques i que tot això és una qüestió banal, ja que l'Església, de per si, de sempre, ha de ser forçosament conservadora i donar suport al poder fàctic establert. Però, és forçat que sigui així?
El liberalisme és una ideologia que agafa per senyera la supremacia de l'acció individual, enfront de la col·lectiva. Això implica avalar un estat amb les mínimes estructures de govern, el mínim control, la màxima llibertat al mercat i que la gent campi com pugui. Poca solidaritat, per no dir gens. Els qui tenen, tenen; i si no, carn de canó; és a dir, de mercat. La nostra dreta actual, tant a les illes com a la resta de l'Estat, sense cap empatx, i sempre que pot, s'ha declarat liberal. En Matas ho remarcava en cada ocasió que podia al Parlament. I, a més, quan l'oportunitat s'esqueia, ho demostrava, fos en «metro», a peu o amb una dessaladora ineficient al Perú. L'hem patit a les Illes, el «laissez faire, laissez passer». El cas Andratx ens ho recorda cada dia, quan en surt informació als mitjans. I ho vàrem comprovar, també, en l'època Aznar. Els republicans d'EUA en marquen la pauta, i els deixebles espanyols s'apunten a les receptes iraquianes.
No sembla que siguin aquests els ideals coincidents amb qualsevol Església. Aquesta, generalment, i en teoria, mira més per la col·lectivitat, d'emparar els més dèbils, i pensar més en tots. Les esglésies solen mantenir uns dogmes que són més propers a una ideologia de solidatitat, que d'invididualisme. Què passa idò?
La intervenció d'uns quants bisbes, en la campanya electoral, ha provocat un bon nombre d'intervencions i articles a favor i en contra; a part dels acudits, fàcils, i sentits, que hem vist reproduïts en alguns diaris o revistes. «Maror negra» es titulava l'escrit d'un diari, com si volgués sintonitzar-ho amb una altra maror negra que fa uns anys va assolar les costes gallegues. Sincerament, crec que articles amb aquest títol fan més mal que bé. Però, tant si hom és anticlerical com si no, ha de reconèixer que hi ha molts tipus de persones dins l'Església. I n'hi ha prou de solidàries i amb un alt sentit de responsabilitat social, de la qual en donen mostra cada dia, i exemple, ajudant-ne d'altres a superar malalties, addiccions o a acompanyar persones desvalgudes, que són dignes d'admiració. Fixem-nos en elles, que tenen clar allò per què lluiten; i deixem de banda l'actitud (provocadora?) de certs bisbes, que s'han ben equivocat, ja que en el fons, i sense voler, han donat color a aquesta campanya electoral insulsa; i han ajudat a dignificar ZP, davant l'agenollament feudal de Rajoy.
Valentí Valenciano, escriptor
