No es pot dir que no se n'hagi parlat, però servidor crec que no se n'ha fet un tractament informatiu proporcionat a la importància del tema. Em referesc a l'adhesió del Consell Insular de Mallorca «als principis, els objectius i les mesures continguts en el Conveni europeu del paisatge, aprovat, sota els auspicis del Consell d'Europa, per la Conferència Interministerial d'Estats Membres», etc. El gruix i els detalls d'aquest acord es poden trobar a la web del Consell, de manera que ens podem estalviar, tots plegats, la prosa burocràtica, tot i que, en aquest cas, té un contingut poètic subterrani que arriba a l'ànima de molts de mallorquins: perquè vull suposar que el paisatge no és una curolla d'uns quants eixelebrats, nostàlgics, destinats a extraviar-nos en el no res. Servidor vull suposar que els actius de les generacions que interioritzaren el paisatge de l'illa encara poden fer sentir la seva veu en favor d'allò que és tant geografia com història. Que el Consell Insular de Mallorca, institució des de la qual s'havien emès fins ara algunes perorates de lirisme tot a 100 en favor d'un totum revolutum (història, llengua, cultura, tradicions, paisatge...) que inevitablement remetia més a una imatge de rica variedad regional que no a una idea de país, que el CIM assoleixi compromisos mitjançant l'adhesió a aquest Conveni europeu, indica que algunes coses poden canviar de veritat. Com sempre, darrere dels desastres i dels encerts polítics hi ha persones -tot comença i acaba en les persones: desconfiau de l'atribució de responsabilitas a la situació, a la conjuntura, a l'esperit del temps, al col·lectiu del que sigui: cercau sempre noms i llinatges, DNI i domicili conegut: us estalviareu molta sociologia anèmica, molta politologia de porespan. Bé, si voleu posar nom a l'adhesió al Conveni sobre el paisatge, es tracta de Maria Lluïsa Dubon, la consellera de Territori del CIM. La sensibilitat de Dubon pel paisatge és fruit d'un humanisme que ha amerat la seva carrera de geògrafa -i la seva carrera política, car les funcions que ara li són encarregades a Mallorca ja les assumí a Menorca en un dels governs de Joana Barceló. Allò que no concorda amb la idea que ens agradaria tenir de nosaltres mateixos és aquesta espècie de desafecte amb què s'ha manifestat la gent del país davant una de les iniciatives més positives dels darrers temps. Quan la majoria d'actes administratius amaguen un gestualisme que no va gaire enlloc, aquesta adhesió ens inclou en el club de països o regions decidits a aturar la barbàrie i a restaurar valors profanats. Tot plegat, mereix que hi estiguem més atents: poques vegades que la política parla de nosaltres, escoltem-la. Ara ens diu què és el paisatge i quins valors atresora, i és segur que la majoria de persones no ho sabem, entre altres raons perquè la majoria de persones hem perdut l'hàbit -la ciència, l'art- de mirar.