És possible que en prosa sigui relativament fàcil lliurar-se a un moviment sense direcció, a un moviment sense rumb, de digressió en digressió, sense aturall perquè sense meta; perquè l'objectiu de l'escriptor pot esser sols acompanyar el pas del temps, enllaçar frases i més frases -laxament, com amb certa lassitud- sense estar gaire interessat per res, sense tensió. Però això no funciona en la parenta pobra. Sense tensió, sense algun grau de tensió mínimament punyent no hi ha poema que quedi.

Crec que aquestes reflexions es justifiquen fàcilment quan un s'acara amb un llibre com Rapala (2007), de Jaume Subirana, publicat no fa gaire per edicions 62. Un llibre amb un títol estrany, certament -no trobareu el mot ni al DIEC ni a l'Alcover-Moll ni tan sols al Coromines-, però del tot justificat quan esbrineu que no correspon a altra cosa que a un petit estri de pesca, l'esquer artificial que en deim normalment cullereta i que amb la seva lleugeresa enganya el peix, i comproveu que tal com atreu automàticament, per exemple, a la truita de riu, els plàcids i nítids poemets del llibre ginyen al lector amb semblant facilitat, l'atenció del qual quedant igualment atrapada. El seu text pot esser molt senzill i sense majúscules ni cap mena de puntuació, per a fer-lo encara més simple. Com Parla, que comença així: <>. El domini del petit discurs poètic per part de Jaume Subirana resulta realment notable. Com quan a Pescador i fill amb salabre, que comença: <>. Però aquest vers inicial va seguit per una sola frase de vint versos (!) que ens mostra que aquesta soledat no és del tot exacta. En efecte, el fill va acompanyat del record o de la memòria del pare i l'acció, en el transcurs del poema, passa convincentment de l'un a l'altre i ja no se sap qui porta realment -o de qui són- les botes verdes altes <>.

Un altre poema que capta poderosament l'atenció del lector és un, escrit en castellà, amb motiu de la mort de Maria-Mercè Marçal, que es titula Versos sin arte de parte de Jaume para José y Leo. L'autor ens explica en una nota: <>. Molt curiós és Nacionalisme en tren, un poema fet a base de versos de tres i quatre síl·labes, que conclou: <>. Com també El poeta s'adreça a Caravaggio davant de David, amb el cap de Goliat a la mà, en el qual l'autor s'identifica amb el cap del gegant ja a la mà del seu jove matador, tal com el té pintat el mestre dels colors purs, a la manera veneciana.

Per acabar, no puc deixar de transcriure també un poema molt curt, Escrivim, inspirat en un altre d'Anise Koltz: <>. Magnífica senalla.