Es coneixia divendres a través dels mitjans de comunicació la notícia que el Govern de Jaume Matas, tal com informava en portada aquest diari, deixà un deute de 2.166 milions d'euros, a més de pagaments compromesos per valor de 2.367 més. Cosa que, en conjunt, suposa despesa a fer pel Govern balear fins d'aquí quasi trenta anys. Aquest herència econòmica s'està convertint en una nosa important per a l'actual Executiu. Ningú no ho pot dubtar. Però alerta que s'acabi per convertir en excusa.
D'aquí a tres mesos es complirà un any de les eleccions i el Govern en du quasi vuit des que es va formar. Bé està recordar el deute i el que resta per pagar. No obstant això, caldria que tengués clar que si ho converteix en excusa per no fer, li tornarà en contra. Una administració pública no ha de tenir por ni dels deutes ni de comprometre pagaments futurs. Quan un polític diu que no té doblers per fer quelcom, està posant una excusa. No record qui digué que quan se sent dir això a un responsable d'una administració es pot pensar la certesa absoluta que el que està pensant en realitat és: «no ho vull fer». I és ver. I se sent molt, massa, el «no tenim doblers» en boca de responsables de la gestió política. És perillós deixar-se endur per aquesta actitud pensant que els ciutadans ho entendran. Tant perillós com que comença a quallar la sensació que no es «veu» res tangible fet per part de les noves administracions governades pel pacte de centreesquerra en general i per part del Govern de Francesc Antich en particular.
Amb tot el que va fer Jaume Matas, s'hi pot estar d'acord o no. I va fer nyarros indubtables, com el metro de Palma. Tanmateix va fer. Els actuals governants no haurien de caure en la temptació de l'esperança que la gent oblidi la feina feta per Matas. L'expresident va demostrar que quan es vol fer una cosa, es pot fer. No es tracta, i ningú no li demana, que el Govern Antich faci el mateix, però sí que faci. Deia el secretari general d'UM, Miquel Ferrer, en una entrevista publicada aquesta setmana, que «no oblidem que l'objectiu és fer coses. No tant parlar de què s'ha fet en el passat o de què no s'ha de fer, sinó de fer allò que han de menester els ciutadans (...). Convé tenir present que la legislatura passa molt de pressa i cal tenir clar (...) que cal fer coses aviat». Tot i negar cap paràlisi en el Govern, Ferrer apuntava cap a allò que s'ha dit abans: el perillós que seria pel pacte de centreesquerra que qualli socialment la idea que no fa res tangible. Més que perillós, seria letal. És el que li passà al Pacte de Progrés. No va endeutar-se, és ver, però què deixà? En canvi, Matas ens endeutà i deixà moltes coses. Del deute i dels pagaments futurs pendents, no ens enganyem, d'aquí a uns pocs anys ningú ni se'n recordarà, ni tendran tanta importància com ara es pretén. Cal recordar que el mateix retret que l'esquerra li fa ara, i li feia quan governava, a Matas, la dreta li feia, a Ramon Aguiló a Palma o a Margarita Nájera a Calvià. Que deixaven les comptes buits i amb un deute infinit que impossibilitaria per no sé quantes dècades que les següents administracions dels respectius ajuntaments poguessin fer inversions. Pura mentida, com s'ha vist. Dins del que marca la llei -això, per suposat: sempre- els deutes d'una administració no són un problema irresoluble. Res agrada més als bans que tenir endeutades les institucions governades pels polítics que fan les lleis, les quals mai no van en contra dels interessos bancaris. No és casualitat. I com que tampoc -dissortadament- no podem aspirar a polítics que posin ordre en el sistema financer per raó d'interès general, l'endeutament és l'únic que sovint té l'administració per fer coses. Quan no es fan, és perquè el polític de torn o no vol o és incapaç. És sempre infinitament millor per al ciutadà una administració que s'endeuta per fer coses que una que no fa per por d'endeutar-se. I, sobretot, és molt més rendible políticament per aquell partit que està al seu front. No ho hauria d'oblidar el Govern.
