(Reproduïm, pel seu interès, el capítol «La piscina de Pedrosota» del llibre «El més calent... al front de Madrid» (Editorial Meteora) d'aparició recent. Han escrit el volum els deu diputats d'ERC al Congrés en la present legislatura, entre els quals es troba Joan Puig, que presentà iniciatives parlamentàries i participà en la reivindicació pel domini públic l'agost de 2005.)

................................

«Ja és tradició que els diputats elegits per Balears es quadrin davant les ordres de Génova i Ferraz. Amb Joan Puig defensant les Balears canviaren les coses. Primer es féu visible a l'Arxipèlag i contactà amb tots els que el podien apropar a la nostra realitat tan específica, tan envoltada de mar i d'ambicions. I després donà la cara pels illencs amb energia sorprenent com pocs principatins ho han fet mai pels balears a l'hora de la veritat».

(Joan Riera, periodista. Diari de Balears, 12 de desembre de 2007).

Joan Puig sempre diu que, als seus fills, com a mínim els deixarà un record inoblidable. Per molt llarga i intensa que pogués acabar sent la seva vida política, ben segur que d'aquí a uns anys si el cerquen al Google o a qualsevol altre buscador d'Internet trobaran referències i fotografies del seu pare, amb banyador i carnet a la boca denunciant un dels exemples més escandalosos d'abús d'influències de l'Estat espanyol en els darrers anys. Sortosament, el diputat independentista no és persona de complexos. No obstant això, només ell, i un xic els qui han compartit la seva vida a Madrid, saben com és de dur i com es pateix en enfrontar-se a un personatge tan poderós i tan mancat d'escrúpols com l'editor i director d'El Mundo, Pedro José Ramírez Codina, àlies Pedrojota.

Com intentem explicar en aquestes pàgines, durant aquests quatre anys Esquerra ha posat el Grup parlamentari a Madrid al servei del conjunt de la nació catalana. És per aquest motiu que, quan vam rebre les primeres notícies sobre la situació d'un piscina il·legal a la Costa dels Pins propietat de l'insigne Pedrojota, no vam dubtar en cap moment d'anar per feina. Però va ser precisament aquesta mateixa acció de coherència nacional i territorial la que va fer que la dreta espanyola, amb El Mundo com a capdavanter, decidís fer d'aquest tema una arma per alimentar l'anticatalanisme a les Illes i arreu de l'Estat.

I va ser precisament Joan Puig qui assumí aquesta nova reclamació que ens van fer arribar els companys de territori, d'igual manera que d'altres companys s'han encarregat d'altres afers illencs. El diputat va presentar un seguit de preguntes per escrit adreçades al Govern. Només amb això, n'hi va haver prou perquè saltessin les primeres alarmes. És tan gran el poder d'aquest personatge a Madrid que el simple plantejament de l'afer de la seva piscina provocava pànic en despatxos i passadissos de la capital del reino. En paraules d'un alt càrrec socialista, «tiene cogido por los cojones a más de uno», en referència a dossiers que té a les seves mans el director d'El Mundo sobre la vida privada de persones significades del poder econòmic, polític i judicial de l'Estat. El problema d'origen de Pedrojota és que encara viu enlluernat per la incansable i furibunda campanya contra el govern socialista entre els anys 1993 i 1996; que va contribuir decisivament a tombar el darrer executiu de Felipe González. És per això que encara avui es creu capaç de treure i posar ministres, de dictar la doctrina dels principals partits de l'Estat i fins i tot de tornar a fer caure un govern socialista.

El fet és que alguns membres de la Mesa del Congrés es van posar nerviosos i van rebutjar les preguntes plantejades per Esquerra, fet que ens va obligar a reformular-les evitant qualsevol menció expressa del nom del director d'El Mundo. Dit i fet, no ens pensàvem pas rendir. En aquesta segona ocasió les van haver d'acceptar, però no van gosar contestar-les. Segurament devien pensar que era millor que no quedés res escrit, que l'afer es perdés en l'oblit. Tan sols ens restava, doncs -bo i esprement el reglament del Congrés-, reconvertir-la en pregunta oral al director general de Costes. Així va arribar el dia que va haver de comparèixer. Però davant la nostra profunda sorpresa i decepció, va fugir d'estudi. Tot van ser evasives i tan sols un cop acabada la intervenció pública es va atrevir a admetre, en privat, que érem davant un cas singular de vulneració de la Llei de Costes. Sense embuts, va reconèixer que la singularitat provenia tant de la personalitat del personatge com de la seva influència mediàtica. Donava per fet que la situació de la piscina responia a un privilegi, que no s'ajustava a la legalitat. Vaja, que Esquerra tenia raó: segons la Llei de Costes no és possible tenir una piscina d'ús privat en un espai públic.

Així va ser com, un cop esgotades totes les vies parlamentàries, diferents entitats i partits polítics de les illes van convocar l'estiu de 2005 una roda de premsa per denunciar públicament la situació d'il·legalitat de la piscina de Pedro J. Ramírez té a la seva finca de Son Servera, a l'illa de Mallorca. Joan Puig va assistir-hi com a parlamentari que havia traslladat al Congrés aquesta vulneració flagrant de la llei. En acabat, els participants van intentar exercir el dret de pas per la costa tal com garanteix la legislació vigent, però els guàrdies de seguretat privada els van barrar el pas desplegant una agressivitat i una violència verbal completament desmesurades. Van ser els guàrdies privats perquè, cal recordar-ho, la Guàrdia Civil, tot i ser-hi present, no va intervenir en cap moment. Encara avui tots recordem aquelles imatges, però els seus protagonistes ignoraven llavors que eren a punt d'obrir la «caixa dels trons».

A partir d'aquells fets, va començar la cacera des de la dreta i l'extrema dreta mediàtica espanyola. Les pàgines d'El Mundo i de Libertat Digital, i les emissions de la COPE es van fer servir dia rere dia per desacreditar-nos amb tota mena de calúmnies polítiques i personals. Barra lliure contra Esquerra, tot i que Esquerra era tan sols una escusa més per continuar actuant contra la catalanitat de les Illes i contra Catalunya en general. Així, un famós articulista madrileny es referia a l'afer en la seva columna titulant-la Ninette y un señor en bañador, on comparava les belleses de l'actriu Elsa Pataky amb les de Joan Puig. Campanyes insultants que perseguien minar la moral i afectar l'entorn familiar del diputat d'Esquerra. I després de la feina bruta mediàtica, van començar a aparèixer els inevitables «sonats» que no s'estan d'enviar cartes anònimes i amenaces. Fins i tot va haver-n'hi que feien vergonyosos i macabres jocs de paraules amb els dos cognoms del diputat d'Esquerra: «Vas a terminar como Salvador Puig Antich y Publio Cordón».

L'aquelarre, però, no havia fet sinó començar, i va continuar amb la publicació de notícies falses i amb seguiments per part de detectius privats. El poderós director d'El Mundo no va estalviar despeses a l'hora d'aconseguir el mínim indici per tal de difamar Joan Puig. I, finalment, van arribar les denúncies als jutjats. Lògicament, Pedro J. Ramírez també tenia un especial interès a intentar imputar Joan Puig, i va presentar una demanda. Però com que el diputat d'Esquerra és aforat, la denúncia va ser remesa en primera instància al Tribunal Suprem, on Puig va haver d'anar a declarar. Finalment, i després d'una nova bateria de pressions mediàtiques i rumors falsos i interessats per part de la dreta espanyola, Joan Puig va ser absolt pel Tribunal Suprem, i tot i que el director d'El Mundo, enmig de la seva desesperació, va córrer a presentar un recurs, la justícia ens ha acabat donant la raó. Joan Puig té interposada una demanda contra el diari El Mundo per injúries arran d'una informació que l'acusava de requalificar, des de l'ajuntament, terrenys municipals a Blanes. Aquesta informació, que segons la declaració del mateix periodista no va ser mai contrastada, es va publicar a partir d'un informe lliurat per una agència de detectius. Quedava, doncs, demostrat que el diputat havia estat investigat per ordre del mateix Pedro J. Ramírez.

Malgrat tots aquests entrebancs judicials i les mentides mediàtiques, la campanya «La costa és de tots» es va anar estenent arreu de les Illes. La derrota del PP en les darreres eleccions va permetre la constitució d'un govern encapçalat per Francesc Antich on Esquerra és present per primera vegada. La lluita per recuperar el dret de pas i la costa de les Illes, en la qual Esquerra ha tingut i té un paper rellevant, ha permès denunciar les connivències i els favors entre el Partit Popular de les illes i el gran poder mediàtic madrileny representat per Pedro J. Ramírez. La porta a l'esperança a les Illes és un fet i, com en tantes altres lluites d'aquests darrers quatre anys, hem guanyat la batalla ideològica. Ara caldrà que les forces polítiques que governen no perdin la nova oportunitat.

La batalla per la costa de tots no ha fet més que començar.