El vot apòstata

Pocs dies després que els bisbes espanyols s'animassin a orientar el vot dels catòlics, el partit socialista torna a posar damunt la taula el finançament de l'Església espanyola. Curiós joc d'escacs, acció-reacció on es mesclen moral, cúria -dos conceptes que no sempre se'ns presenten harmònicament-, milers d'euros i eleccions. Aquí una democràcia sana i madura, i tota la resta són coverbos. El meu negre, que té sovint el cuquet de l'hemeroteca i ha llegit devers deu vegades el comunicat de la Comissió Permanent eclesial, remarca la referència dels bisbes a una instrucció pastoral del 2006 que recomanen rellegir. Allà la Conferència episcopal ja alertava contra el despertar de la 'memòria històrica' -«la reconciliació, amenaçada», deien- tot recordant que durant la transició espanyola l'Església va deixar de banda «cualquier añoranza del pasado», això sí que és memòria. Més enllà de l'anècdota, el document aprovat pels bisbes no passa de ser un decàleg previsible, coherent amb l'oficialisme i dogmàtic. Així que tota l'esquerra -també dogmàtica- s'ha pogut posar les mans al cap, quina notícia, i ja els tornam a tenir atrinxerats, un davant l'altre, en un dejà-vu propici per al maniqueisme i les cucales. Perquè la revolada provocada per les sotanes no només aixeca vots d'adhesió; és possible que per cada sufragi que pesquin per a algun partit que defensi «la família fundada en el matrimoni», blasmi l'assignatura de l'educació per a la ciutadania, censuri el diàleg amb cap organització terrorista i faci una crida a compartir l'aigua (!) -i quants de partits n'han fet bandera de tot això?- n'hauran aixecat un parell per a alguna de les múltiples opcions contràries. El cens de catòlics a l'Estat no quadrarà amb els escrutinis...