Ho ha dit sense embuts, amb aquella veu marcial que només poden tenir els qui han estat ministres de defensa. Ho ha dit amb mando i autoritat, arr! Com qui fa formar files marcials, ha dit que si ell presideix el Congrés, amb nou o vell talant, no permetrà que ningú s'hi expressi en català, no fos cosa. I observ amb un cert desconsol que na Roseta Estaràs, que l'altre dia va reunir la plana major de la seva sucursaleta -o n'hauríem de dir galliner, pepera regional, no ha fet cap comentari al respecte, vaja, que l'afirmació d'en Bono no l'ha remoguda gaire, no li ha arribat a les fibres més íntimes. Ja sé que tampoc no deuen tenir cap obligació de fer-ho, els pepers, però a mi m'hauria agradat sentir-los escainar una mica contra la sentència manu militari que ha fet en Bono. Si a principis d'aquesta literatura autonòmica varen gastar la seva pirotècnia verbal fent una defensa de les modalitats balears de la llengua catalana, i mira que en donaren una bona temporada!, ara no hauria estat gaire malament que també haguessin sortit com un pinyol de cirera i aprofitar per donar maceta a l'adversari.

Hauria estat lògic, qualsevol ocasió és aprofitada per posar el contrari en evidència. També ho hauria estat per una altra raó. On creuen els pepers que es discuteixen les coses importants? M'hi jugaria un pèsol, com diu en Puyal, que ja ho deuen haver endevinat, les coses importants, el finançament, les carreteres, la defensa de la pàtria, els radars contra les pasteres, i fins i tot, alguna altra menudència més es decideix a Madrid, per tant, si tant els interessa la defensa de les modalitats, també hauria estat convenient que s'haguessin tirat a la jugular d'en Bono i anar a mata degolla. Però no ho han fet, ni crec que ho facin. Segur que si en Bono és president del Congrés dels diputats parlarà en la modalitat manxega de la llengua castellana, vaja, que aquest senyor, durant aquests dos llargs anys sabàtics de què ha disposat, allò que no se li deu haver passat pel cap és fer un curset de dicció i ortologia per tal d'eliminar aquestes aspiracions que, si bé li donen un aurèola de transcendència, no deixen de ser un col·loquialisme una mica poc llustrós per ocupar el setial que ell, si guanyen, té destinat en el cel socialista.

Arribats en aquest punt no voldria que es pensassin que m'he begut el seny i que l'eufòria passatgera on naveg m'ha fet perdre de vista la realitat més crua. Ja sé que en el fons, rebatre les opinions d'en Bono seria un contrasentit, una incoherència, car ells quan en el mateix setial que ara vol ocupar l'exministre de defensa, també n'hi varen tenir un, en Trillo, que tampoc no ho va tolerar. Però aquesta raó no els hauria de fer recular. Ara i adès, és a dir, sense aturai, sentim na Roseta Estaràs, o qualsevol altre espàrring popular, reclamar als socialistes illencs que abanderin unes reivindicacions, a Madrid, que ells durant vuit anys foren incapaços de dur a terme.

Però vaja, tornem a la realitat, tots sabem que tant als populars com als socialstes això de la llengua els preocupa ben poc, per no dir gens. Dimarts passat, en Joan Melià, va fer, des d'aquestes planes, una exegesi brillant de quin és el pensament d'en Rajoy al respecte. Val a dir, que descobrir les intencions del gallec no requereix grans dosis d'inspiració, ni de concentració. El seu pensament és d'encefalograma pla. O pitjor, de maça i cullerot. En canvi, als socialistes els agrada una mica més embullar la troca, sortir al prosceni polític amb una capa de torero i fer veure allò que no és al personal. De totes maneres som molts els electors d'aquestes illes que no ens emblanquinaran amb el «nuevo talante» o maquilllatges postissos per l'estil. Ho han demostrat, aquí i allà, aquí basta veure qui varen triar per ser la portaveu del govern, na Nájera, una persona que no en diu cap en català, ni en la intimitat.

Tampoc no cal fer cap curset de clarividència per adonar-se que això de les noves formes, de les paraules edulcorades ha estat això un foc d'encenalls, que fan un poc de flamarada, però que no se substancien en cap avenç important. I ara, que s'acosten les eleccions i, per tant, tenen por de perdre quatre vots per les espanyes, ho han tornat a demostrar, per exemple en la no cessió de Rodalies a la Generalitat. Això sí, ara que s'acosten les eleccions, els ministres i les ministres, tenen la maleta feta i van per amunt i per avall a fer una visita de cortesia i a passar comptes amb els amitgers i ens volen emblanquinar amb falses retòriques, la darrera que ha vengut ha estat la ministre d'Agricultura, a inaugurar unes instal·lacions que encara no funcionen, com és la depuradora de Santa Maria i li ha faltat boca per dir com ens estimen de molt i com aboquen el sarró dels diners damunt el nostre costellam sofert. Tot plegat per dissimular una mica, perquè ens sentiguem aixoplugats. Tanmateix, el verb sonant és el d'en Bono, ell ho té clar. Jo també. Ja poden imaginar-se cap on es decantarà la meva tria