Què té la memòria del rei en Jaume, capaç d'unir avui en dia, vuit segles després, sentiments illencs de molt diferent pensament polític o condició social? Què tenia aquell Enric V d'Anglaterra, que el 1415 creuà el Canal, derrotà els francesos superant una inferioritat de condicions clamorosa i segellà per sempre la independència política, comercial, cultural i idiomàtica de la seva pàtria, una illa que després escamparia els seus valors de llibertat i estil de vida tolerant i emprenedor arreu del planeta? Què tenia aquell Jaume, comandant en cap de la Corona del Dragó, d'aquell Sant Jordi agossarat, tan anglès com català, que sempre obria forat a primera línia? Jaume i Enric són mites perquè eren líders que posaren el somni comú per sobre d'interessos, clan, grup o facció. Jaume unia. El seguiren nobles i militars, pagesos i escrivans, comerciants i artesans, frares i mariners. Entre l'estiu i la tardor del 1229 no estructurà només un exèrcit: creà un poble. Convertí aquell grapat de milers d'homes de ferro en els pares fundadors d'una nació, les Balears. Per això la festa de la Conquesta és més antiga d'Europa. I aquell esperit és l'energia que ha fet mantenir vius aquí una cultura i uns valors sempre amenaçats. Què té aquest petit poble nostre que sempre ha tret força d'allà on no n'hi havia per tirar endavant? Atresora el llegat de la victòria, l'orgull que un dia seguí el seu comandant fins al final. I fins a les portes de l'infern l'hauria seguit si hagués fet falta. I l'esperit de Jaume, capaç d'edificar una pàtria, subsistirà. I com digué -segons Shakespeare- Enric V als seus 8.000 homes just abans de la càrrega decisiva: Nosaltres pocs; nosaltres feliços pocs; nosaltres, banda de germans.