En bona part, va ser Guillem Frontera qui, amb la seva obra, m'introduí en l'hermenèutica de la narrativa de viatges. De fet, a partir d'aquella lectura he estat en condicions d'interpretar el sentit de la crònica i del llibre de viatges. Fins llavors m'havia interessat per aquestes obres únicament com a peces fossilitzades, com a testimonis apergaminats d'un passat que pretenia tenir classificat i prou. El passat, tanmateix es fa present de forma permanent perquè el present és només la interpretació que a cada generació li cal fer, a una partitura més o menys acabada o a punt de finalitzar. El passat també està fet de sensacions, de visions, de perspectives, d'idees que es difuminen en cultures i espais que per ventura han deixat de tenir un lloc concret en el mapa. M'ha impressionat la forma com Llorenç Capellà escoltava Lourdes Iriondo i el sentit que aconseguia transmetre sobre allò que cap imperi ni cap poder no aconsegueix mai dominar del tot. Si no entenem el passat i el present des d'aquesta perspectiva, el viatger no deixa de ser com un pintor realista que retrata allò que prèviament ha seleccionat, sense cap curiositat, sense interrogants, sense passió, sense sospites. M'ha sorprès, també, el component suggeridor de la presentació de Vicent Olmos a l'últim número de la revista Afers, dedicada precisament a «Les mirades del viatger». També, com a viatgers observam diàriament tot allò que seleccionam i ens deixam sorprendre, encara, pels paisatges que els humans anam consolidant o deteriorant. Viatjar també suposa transitar pel món de les contradiccions, reconèixer-les i ubicar-les en el lloc que correspon en les prestatgeries de la ciutadania. Llegint l'article en el qual Olmos convida el lector a «viatjar» per països estranys, com són sempre el passat a través dels ulls dels viatgers, no podia deixar d'imaginar el nostre passat i les dificultats que tenim per observar-lo, precisament perquè tenim una tendència excessivament esbiaixada a imaginar que sempre són els altres que es projecten en el passat i hi justifiquen els problemes i les ambigüitats del present. El viatge real o virtual per excel·lència és aquell que et fa descobrir que el mètode que fas servir per jutjar la realitat queda fulminat quan coneixes que molts usen la raó tan adequadament o molt millor que nosaltres.