No entenc la dèria pel foc, dimonis i petards ni la seva condició d'imprescindible per a festes populars. Al mateix temps, entenc que, davant de la necessitat de construir un imaginari col·lectiu de festa, els encarregats de pensar-lo hagin trobat en l'orgia de pólvora un atractiu tan atàvic com infal·lible. Deixarem el debat obert sobre el que han de ser unes festes d'hivern a Palma i si han de ser per sant Sebastià. Doctors hauria de tenir aquesta complicada església i no hi seria de més reunir-ne uns quants per definir les línies mestres d'aquest esdeveniment que, per costum, per assimilació o pel que sigui, ha esdevengut imprescindible. Així que deixem la filosofia i anem a la crònica. Vaig assistir amb el meu fill petit al Correfoc que des de la Misericòrdia partí fins al Parc de la Mar. Va ser el més gran mai vist per aquí. Centenars de dimonis, dotzenes de caps grossos incendiaris i milers de petards ompliren l'antic llit de la Riera de fum i de renou. En alguns moments patí certa lentitud i l'excessiva distància entre algunes colles provocà qualque cosa semblant a una pausa publicitària però sense anuncis per entretenir (almanco per als que ho vérem des del carrer i no des de la retransmissió d'IB3). Per a criticar aquest fet hauria d'estar segur que els meus conciutadans i jo mateix seríem capaços de suportar, primer, i de gaudir, després, la sessió contínua d'agressió acústica i polvorera. A dia d'avui, en tenc seriosos dubtes perquè la posició de «distant espectador» era la majoritària. Manca molt per a tenir una ciutadania participativa en les bauxes de carrer, en el supòsit que canviar el tarannà d'un poble sigui possible. Podria parlar-vos meravelles de l'espectacle posterior als peus de la Seu, però seria un frau: no hi vaig poder assistir perquè el programa fester, a la mateixa hora, separa el cabrum -roba vella (segons recomanació municipal), foc i fum- del selecte club de convidats als actes d'entrega dels Premis Ciutat de Palma -mudats, seients de vellut i canapès de franc.
No volgueu saber per què, però vaig ser seleccionat per a l'excel·lència. Així que, ràpidament dutxat, mudat i empolainat em dirigí al Principal per bescanviar la pólvora pels perfums. Tot recordant l'admirat Perich: «Aunque la mona se vista de seda, mona se queda. Pero es posible que una mona vestida de seda entre en el Liceo el día de gala». Deixem-ho aquí. La dreta, com és costum, omplia la gala amb el reclam d'omplir el gavatx. Així i tot, molts d'anys hagué de recórrer a parents i veïns per cobrir les places que el món de la cultura, en justa correspondència a l'actitud governant, menyspreava. L'esquerra, com hauria de ser costum, omplí la gala amb el reclam d'omplir l'esperit. Un petit concert del duo Bonet-Póveda gratifica molt més que un sopar, almanco, als que estam avesats a sopar cada dia i sense necessitat de carregar-ho a la visa oficial. Amb l'aforament complet i la promesa del concert, s'agraí que l'acte de lliurament fos curt i desproveït de pretensions -«desangelat», fins i tot. En el fons, érem allà per a fer palès que volem creure que les coses canviaran i per gaudir del concert. Els premis? Un altre dia.
