Les eleccions estatals del 9 de març encetaran la legislatura de Juan José Ibarretxe i del dret a decidir del poble basc. Set mesos i mig després, el 25 d'octubre, tindrà lloc la consulta popular a Euskadi que ha d'iniciar el procés cap al referèndum d'autodeterminació del 2010. Són les dues dates a subratllar en el full de ruta del president basc: parlem de pura metodologia democràtica per a un procés de solució al conflicte basc en un marc europeu de modernitat. La novetat no és que Ibarretxe assumeixi un risc, sinó que és el primer lehendakari que diu clarament a bascos i espanyols què és el que vol per al seu país i que diu com ho farà. D'això se'n diu liderar, amb majúscules. I d'aquí el gran èxit de la seva exposició, dijous passat, a l'Auditori Axa de Barcelona davant de més de mig miler de persones que evidenciaren, sobretot, la mancança catalana: una societat sense lideratge. Així com els bascos no pateixen catalanitis, l'acte no va ser una mostra de basquitis, sinó de profunda orfandat col·lectiva. Com a resum, la determinació d'Ibarretxe en el retret que va fer a Zapatero: «No pot ser que allò que has negociat amb ETA et neguis a negociar-ho amb el president democràtic dels bascos». Organitzaven l'acte Sobirania i Progrés, Plataforma pel Dret a Decidir i Cercle d'Estudis Sobiranistes. Aquesta última presenta demà a Barcelona el document de bases sobre la llei de referèndums amb l'objectiu d'impulsar un referèndum per la sobirania a Catalunya, al qual el vicepresident de la Generalitat, Josep Lluís Carod-Rovira, ha insinuat data: 2014. També quedaren clares dues coses, dijous: que l'orfandat del país pesa molt més que el fet que el PNB salvàs Zapatero, fa algunes setmanes, tombant al Congrés la proposta de reprovació dels partits catalans a la ministra Magdalena Àlvarez per la crisi ferroviària a Catalunya i que de la fracassada marca Galeusca (CDC, PNB i BNG) més valdria no tornar-ne a parlar mai més.