Ja feia molt de temps, una temporada massa llarga que no anava a Pere Garau en dia de mercat (dimarts, dijous i dissabtes) amb l'única finalitat de passar-hi el matí, escometre els amics que encara hi campen?, fer de ca de poble, que en deim en català de Sineu, i significa: aquí camin mitja dotzena de passes, allà m'atur, ara badoc davant les paradetes de fruita i verdures... su-allà amb dissimul observ una senyora que, redemolt seriosa i absorta sospesa la possibilitat que una revinguda faixa color beix li aguanti les tavelles...
Abans de continuar he de dir a rotlo que, fa una vintena llarga d'anys, durant devers un lustre vaig regentar una botiga d'electrodomèstics just su-allà, al carrer de Luca de Tena, a tocar la plaça, i com que som de poble i n'exercesc, m'explic, som aficadís quan ho trob oportú i em deixen, em «vaig fer» amb la gent del barri, amb els veïnats, els propietaris i la dependència dels negocis diversos dels envoltants i tutti quanti, i clar, són visites obligades quan lleu. I sempre molt reconfortants.
La carnisseria Ca Na Miquela, regentada fa un fotimer d'anys pels sineuers en Pere Saig i la seva dona, que de malnom és «Menorca», néta de l'amo en Pep Menorc, el darrer mercader de porcs matancers, dels d'engreixar cadascú a ca seva, que existí a la Mallorca de mitjan segle passat, i del que guard gravat (i publicat) de la seva viva veu una entrevista amb els petits secrets, els entrellats, totes les particularitats del seu ofici i de les classes i qualitats del porc negre d'aquí, segons lloc de procedència i, sobretot, depenent clarament del règim alimentari practicat fins a la compareixença puntual al mercat del dimecres del meu poble. I poble de vostès sempre que gustin, mancaria.
Guaitar a la sempre benvolguda Àngela Company de la Floristeria Petúnia, que justament no la vaig trobar a la botiga, havia sortit per unes feines; la seva filla em donà les noves, que eren esplèndides: té dos néts d'anunci de televisió, guapos de concurs, la reguitzera. Enhorabona Àngela, quina enveja et tenc, em pots ben creure. El fotògraf Pep Orfila, sempre amb el somriure als llavis, a tothora obert a l'acudit i a palesar a raig i roll l'amistat antiga i ben entesa, la bonhomia sense màcula...
Però la passejada tingué una nota discordant, xereca a caramull, el greu disgust que me'n vaig endur, va ser la mala notícia de la sobtada mort d'en Biel del Bar Gost, una persona seriosa i digna, d'integritat a tota prova, un home ben plantat i jove encara, que envoltava la cinquantena i semblava com si no pogués haver-hi temporal que li gosàs fer malbé l'arboradura. Idò el mal dolent de moda el vencé i el se'n dugué per a sempre més. Vaig guaitar al bar per fer de veure na Maria, la seva vídua i parlar-ne, però en bon dia de mercat el local estava estibat fins a la raseta de clients i vaig trobar que no era moment ni ocasió. Un altre dia més assossegat faré el topadís. Mentre, vagi per endavant el meu condol més sentit, Mari i família, de cor.
Finalment observar que el mercat dels pagesos, el de la fruites i verdures, està atès més o manco per la mateixa gent d'abans o actualment ja pels seus descendents, amb l'afegitó d'un personal que mai no havia vist dedicar-s'hi: els d'ètnia gitana. Sempre s'havien concentrat en el sector de la roba, ells. Es veu que, com la monja de la dita, ho han volgut provar i han tengut bessonada. I entre la clientela que mercadejava, moltes dones de raça negra i d'altres més clares de pell i amb mocadors de color pel cap i vestits fins als peus. Com la meva padrina Antonina Cauvona sense anar més enfora, que no vaig poder conèixer perquè morí mesos abans de jo venir a aquest món. Però, segons una foto que guard a bon lloc, el mocador del cap de la meva padrina era de color negre, això sí.
