De la biografia de Sant Sebastià, com diu l'Enciclopèdia Catòlica, poc es pot confirmar històricament, a part del martiri que patí, entre l'any 288 i 290 de la nostra era, en època de l'emperador Dioclecià. També sabem, car així ho recull el Depositio Martyrium l'any 354, que Sebastià fou enterrat a les catacumbes de la Via Appia.
Conta la llegenda àuria (narració de les vides dels sants amb profusió de fabulacions de religiositat popular) que Sebastià era un militar romà, capità de la guàrdia imperial. Convertit al cristianisme, fou condemnat a mort per predicar la nova religió dins l'exèrcit.
Un escamot d'arquers mauritans el foradaren a cops de fletxa. Feta la feina, donaren el reu per ben mort i abandonaren el lloc. Però, el sant militar sobrevisqué a l'execució i fou curat per una vídua piadosa, anomenada Irene. Novament en actiu, Sebastià fou una altra vegada empresonat i conduït en presència de l'emperador Dioclecià, qui ordenà que fos assotat fins a la mort; el seu cos fou tirat dins una clavaguera, per a escarni. Però, l'esperit del màrtir s'aparegué a Llúcia, i les seves despulles foren finalment enterrades a les catacumbes -que avui porten el seu nom-, vora els cossos dels apòstols.
Un documentadíssim Joan B. Binimelis ens aclareix un altre punt: el de sant Sebastià com a advocat contra la pesta. El nostre cronista ens diu que devers l'any 680, el papa Agató erigí un altar a la basílica del sant, a Roma, vora les catacumbes, per detenir una terrible epidèmia de pesta. El remei resultà eficaç, i el màrtir fou considerat advocat contra la pesta.
Així les coses, s'ha de dir que, molt més tard, l'advocació a Sant Sebastià arrelà a Mallorca. A mitjan segle XV, a la Seu de Mallorca, ja hi havia un altar dedicat a aquest sant, i s'hi conservava un reliquiari que tenia «un trosset de costella e un ferro de la sageta». Una passa institucional relacionada amb el culte a sant Sebastià s'esdevingué l'any 1518, quan els jurats de la Universitat obtingueren el patronat sobre la capella que volien dedicar al sant protector.
Però, ens resta encara la vena mítica, cisellada amb tocs de fabulació. Això era i no era? Seriosament direm que el final de la revolta de la Germania, l'any 1523, coincidí amb una epidèmia de pesta que acabà de delmar els revolucionaris agermanats que resistien dins les murades de la ciutat de Mallorca. Una vegada conquerida la població per les potentíssimes forces de Carles V, és tradició que en el mes d'agost d'aquell any, la pesta acabà sobtadament. La causa d'aquest final fou que a Palma hi havia una nova relíquia de sant Sebastià. Consistia en el fragment d'un os del seu braç. Procedia de l'illa grega de Rodes, i havia estat portada fins a Palma per Emmanuel Suriavisqui, arcedià de l'església de Sant Joan de Rodes, que fugia de l'avanç dels turcs, una diàspora memorable. Aquest clergue estava de pas per Mallorca i, en principi, no tenia intenció de deixar cap relíquia a l'illa. Però, quan volgué partir amb el seu vaixell, per molt que ho intentà, no pogué continuar el viatge, de tal manera que hagué de posar el mac enterra i interpretà que era voluntat divina que les relíquies quedassin a Mallorca. El prevere de Rodas també quedà a l'illa i alguns mesos més tard el Capítol catedralici, li concedí una canongia. Mentrestant, el gran mestre de l'orde de Sant Joan protestà pel que, d'antuvi, considerà un espoli de la relíquia, fet que, a més, l'Església mallorquina havia premiat en lloc de castigar. Quan temps més tard s'aclariren les condicions de l'arribada de la relíquia, el gran mestre canvià d'actitud i n'aprovà la nova localització.
Com a agraïment popular per la protecció i per les curacions, la veneració a sant Sebastià augmenta fortament. El canonge Pere Joan Llabrés ens conta que l'any 1541 la festa de Sant Sebastià fou declarada d'Eloi (és a dir, amb tot de la campana major) a petició dels jurats, els quals lliuraven un ciri per a la celebració. Joan B. Binimelis, el 1595, diu que el sant es venera a Mallorca, i especialment a la Seu, amb títol de patró i advocat de la pesta. La cosa ja havia madurat i la fama era tal que, a la fi l'any 1634, l'antic patró de Palma, l'Àngel Custodi de la Ciutat i del Regne de Mallorca, era desposseït del seu títol i el Gran i General Consell nomenà oficialment Sant Sebastià patró de la ciutat de Mallorca.
Una altra cosa és la revetla, que és molt moderna, de l'any 1977, de l'època del batle Paulí Buchens. S'ha de pensar que les grans festes ciutadanes de participació i bulla popular es feien per barriades, intramurs (sa Gerreria, Sant Joan de Malta, es Puig de Sant Pere?); eren normalment a l'estiu i comptaven amb una potent organització de sobreposats i clavaris. Però, això és una altra història?
