El dret a la contemplació

Aquestes setmanes l'Església catòlica ha estat notícia. Per ventura, massa. La majoria dels creients transiten una mica avergonyits, perquè estan empegueïts i confusos arran dels missatges i els comportaments dels seus representants. No és un problema d'edat, ni generacional, ni ideològic, ni de mentalitat, exclusivament. Tot plegat és alguna cosa més profunda. Fa un dies, en una missa solemne, amb més d'una dotzena de concelebrants n'hi havia alguns, la majoria, de la generació de Rouco, Garcia Gasco o Joseph Ratzinger. Davant per davant en tenia un, per ventura el més major, que celebrava amb espardenyes esportives, color platejat, tan estridents com les botes de Robinho, però més barateres i menys convencionals per a un acte litúrgic. Observant aquell bon home, amb aquell posat poc ortodox, certament res no inspirava a la contemplació. Tampoc no podia deixar de comparar aquella escenografia popular, litúrgicament informal, amb l'esforç aparentment trivial i provocador de Benet XVI amb el retorn a la litúrgia tridentina. Per ventura tot plegat us sembli una lectura excessivament materialista i superficial del trist paper que està fent l'Església en general. Tu i jo sabem que les causes són molt més profundes i que allò que estam observant són, només, els símptomes externs del corc que ho està devorant tot. La situació és greu, perquè hem associat la religió a les formes sense experiència o al marge de les emocions i les vivències; hem fet de la litúrgia l'eix central de l'ortodòxia; hem absolutitzat el silenci com a sinònim de bondat. La grandesa de la religió i allò més sublim de les esglésies és precisament la capacitat que tenen de corregir sistemàticament qualsevol desviació i tota confusió entre religió i poder, domini i extorsió de les consciències. La contemplació més transparent de la realitat és aquella que es fa des del materialisme, des del plaer, des del sentiment, des de la capacitat sincera i honesta de dir les coses pel seu nom, sense haver d'estar sotmesos i esclavitzats per allò que la majoria considera políticament correcte. Massa correcció fa mal i, en molts casos, impedeix veure correctament i viure observant la realitat en positiu.