Ja era hora que qualcú, encara que només fos per una vegada, digués que les fires de turisme no serveixen per a res, com la majoria de fires que en el segle XXI es mantenen com si encara fóssim en el temps dels contactes personals i dels coloms missatgers. Sé que la Conselleria de Turisme no ho ha dit així i que, malgrat saber-ho, engrandeix l'estand balear a Fitur i a d'altres concentracions de panxacontents i «rasputinians» vocacionals, per a major negoci de les ciutats firaires que es diuen imprescindibles. Però enguany ha fet una passa en el camí de la promoció encara que sigui amb l'excusa d'una fira. El muntatge previst en el centre de Madrid, arrecerats per la bandera descomunal d'Espanya, ha seguit la lògica de tota promoció i, en primer lloc i com a passa prèvia, ha determinat quin és l'objectiu: a qui s'adreça. És una estupidesa pensar que serveix de qualque cosa un gran estand en una fira anual on es troben els polítics, que s'asseguren de la presència dels mitjans locals per a garantir-se portades en mitjans locals "l'únic indret del món on no és necessària la promoció", els empresaris autòctons, que tenen fluïdes relacions entre ells quasi a diari i l'excusa de la fira és innecessària per dissimular bauxes i disbauxes, i els periodistes que traslladen els seus platós habituals sense canviar de reiteratius personatges. Les fires neixen per afavorir la comunicació entre proveïdors i clients en l'època en què no existien més contactes que aquests. Ara, tour operadors, hotelers, agents de viatges i membres de l'oferta complementària es comuniquen a diari per multitud de mitjans i els viatges de negocis han perdut tota l'èpica i dificultat que tenien.
Així que, ja que l'estatus ens obliga a passar per la taquilla de les fires consolidades encara que sigui amb el convenciment que allò no té cap valor afegit, l'excusa de la seva celebració és bona per a fer promoció entre els potencials clients, malgrat s'hagi de sortir del recinte firal per aconseguir-la. El present del turisme en una destinació com la nostra és internet i el ventall de contractacions directes que ha obert i obre. Els amos del ratolí i els patrons de la navegació virtual, els clients, són al carrer de les principals ciutats europees, Madrid inclosa. És al carrer on s'ha d'anar a cercar-los o a les seves cases amb una publicitat capaç de superar la prevenció que tota publicitat genera, i això és molt difícil. Tres dies donen per a presentar totes les alternatives que unes illes com les nostres ofereixen als potencials visitants: paisatge, festes, gastronomia, música, establiments hotelers i oferta complementària. La idea és bona. La realització, no ho sé, ja ho veurem. Però sigui la que sigui, bona o dolenta, arribarà a qui ha d'arribar i no quedarà en una conxorxa endogàmica, que és la millor definició d'aquest tipus de fira.
Vos demanareu per què no parl dels frecs interns en la nova coalició UIB i m'estranyarà que ho faceu: allà on no hi ha sang no hi fan botifarrons. I la sang que circula per aquest franquestein electoral és aigualida (per cert, de semblant consistència a les del PP i PSOE locals).
