Segons que conten les cròniques, es detecta un èxode de metges especialistes. Se'n van. Les condicions que se'ls ofereixen a d'altres comunitats els interessen més. No és una actitud que se'ls pugui retreure. Tothom té dret a millorar les condicions de la seva vida. Cada dia vénen més delinqüents i gents problemàtiques, i se'n van persones que podrien retre un servei al país. Aquesta tendència ja s'havia notat durant el govern del PP, de manera que les responsabilitats haurien de ser assumides pels dos grans partits d'obediència estatal. És curiós, de tota manera, que aquesta dada alarmant s'hagi fet pública ara i no quan s'inicià la minva de de l'excel·lència sanitària. D'altra banda, s'ha parlat aquests dies (Jaume Lladó, magnífic article ahir a DdB) de la precarització del català en l'àmbit de la sanitat pública. Tot plegat, ens menaria a una pregunta molt genèrica, però que assoleix una notable virulència si partim de l'escenari de la salut pública. Cap on va el país, quin país estam fent. La resposta, en el context de referència, seria que feim un país del qual se'n van destacats especialistes i on la llengua no rep l'atenció estatutària. La resposta, de tan general, podria ser falsa, però sabem que el seu aprofundiment no li resta veracitat. Tot ens mena sempre a conclusions ombrívoles: no ens en sabem desfer. No trobam el camí, no trobam camins per construir futur. Sorgeixen iniciatives, es fan coses de mèrit, però el conjunt de l'acció de govern de les grans institucions públiques és marcat per les contradiccions internes, per les incoherències que inevitablement afloren quan no hi ha ni idea clara ni projecte viable de país. No sabem encara quin país du al cap l'actual govern de la comunitat -al marge de vaguetats líriques expressades en argot polític-, no sabem tampoc quina ciutat de Palma ha pensat l'equip de govern municipal, i en general la indefinició plana també sobre l'entrellat de línies a seguir des del Consell. A manca d'uns missatges en el camp de les idees, de l'acció tampoc no se'n poden deduir uns plantejaments que ens permetin conèixer el rumb ni tan sols qui el marca. A no ser, és clar, que valgui la descarnada conclusió que vivim en un país del qual fugen professionals valuosos, al qual arriben especuladors, i el qual presenta espais de vida pública on la cultura i la llengua pròpies estan en vies de desaparició. Afegiu-hi algunes altres consideracions generals -renou, brutor, inseguretat, infraestructures...- i obtendreu la resposta a moltes preguntes. Una d'elles: per què la qualitat de vida se'ns dessagna sense que ningú tengui interès o ciència per estroncar-la.