algo de nubes
  • Màx: 32°
  • Mín: 25°
26°

Atemporalitat i feina intel·lectual

És funció del pensar presentar-nos les seves propostes, amb independència de quines siguin les nostres, amb independència de quins siguin els nostres interessos, amb independència de quines siguin les nostres posicions partidàries. Una de les propostes o hipòtesis que ens formula o ens fa arribar el pensament és la de que la temporalitat afecta sobretot les coses. Sens dubte, el temps també ens influeix a nosaltres però ho fa més aviat indirectament; és, sobretot, a través o per mitjà de la seva influència en les coses que ens arriba a influir a nosaltres. En definitiva, en les persones podem trobar un factor d'atemporalitat que no trobam en les coses. La hipòtesi que en resultaria és que si la matèria i l'energia poden sofrir eventualment un big crunch "tant si ens escandalitza com si no", en la persona sembla que hi alguna cosa d'atemporal, alguna cosa que es comporta com si fos aliena a la matèria (això suposant que no ens hàgim de pronunciar a favor de la no dualitat).

En qualsevol cas, la temporalitat no afectaria per igual totes les coses. Les obres d'art, per exemple, fruirien d'algun element o component d'atemporalitat. Qualsevol eina, qualsevol estri, qualsevol instrument pot esser objecte de millorament (el que evidentment no és el cas de l'obra d'art). Per referir-nos a uns elements bàsics de la tècnica, una roda o una arada poden esser perfeccionades. Qualsevol vehicle mecànic pot esser perfeccionat. Si veim alguna fotografia, per exemple, d'un cotxe o d'un tramvia de l'any 1925, evidentment notam tot d'una fins a quin punt han quedat antiquats. Però una obra d'art no queda mai antiquada. Tal com les persones no queden tampoc mai antiquades. Tal com també hi ha una certa atemporalitat en les llengües, malgrat estiguin evolucionant permanentment, d'una manera o l'altra.

Gosaré apuntar que també hi ha d'haver una certa atemporalitat fins i tot en certs treballs intel·lectuals. Malgrat que tota observació de fets i tota teoria per a explicar-los es pugui reputar millorable, hi ha certs treballs que, per l'amplitud del camp que cobreixen i per l'esforç extraordinari que requereixen, d'alguna manera poden considerar-se superadors del temps i de les modes que l'acompanyen. Cal sospitar, doncs, que alguns treballs de lletraferit "entre d'altres, possiblement" participen d'alguna manera en una certa atemporalitat (¿potser una mica com si l'atemporalitat pogués tenir graus?).

El propòsit del present article és, justament, cridar l'atenció respecte a la magnitud d'una empresa o comesa cultural com l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, iniciada el 1922 gràcies al mecenatge de la Fundació Concepció Rabells, de la qual era marmessor Rafael Patxot, que comptà amb el suport i la col·laboració de l'Orfeó Català, el Centre Excursionista de Catalunya i moltes altres entitats. La recollida dels materials fou realitzada per tot un equip, encapçalat per Francesc Pujol i Joan Punti, en el qual participaren Baltasar Semper, Josep M. Casas Homs, Ignasi Folch i Torres, Dolors Porta i Bauzà (deixeble i futura esposa de Baltasar Samper), Joam Tomàs, etc., etc. De més a més l'arreplec es va anar incrementant amb les donacions o adquisicions de materials procedents de Marià Aguiló, Rosend Serra i Pagès i molts d'altres. Desgraciadament, tota aquesta tasca preliminar es va veure interrompuda per l'esclat de la guerra incivil de 1936-39, i Rafael Patxot, exiliat a Suïssa, va impedir que l'Orfeó Català la reprengués, acabada la guerra, mentre no es restaurés la democràcia. De fet, la represa de la classificació i publicació de tot l'immens material acumulat no va esser possible fins que, el 1991, els hereus de Rafael Patxot, donant compliment a les instruccions deixades per ell, van cedir al monestir de Montserrat tota la massa de documentació que posseïen, tant a Suïssa com a Barcelona. Aquesta represa va recaure en les amples espatlles intel·lectuals i morals de Josep Massot Muntaner, el qual va començar per establir un Inventari de l'arxiu de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, complementat per sengles índexs de noms dels col·lectors i de topònims dels llocs esmentats, feina que li va suposar tres anys. El 1995 va publicar el cinquè volum de Materials, continuació dels quatre primers publicats abans del gloriós engronsament. Ben recentment, l'octubre de 2007, acaba de publicar el volum XVII de Materials, amb el qual es completa la publicació de les memòries de les missions de recerca, comprenent les dues enquestes realitzades per Dolors Porta els estius de 1934 i 1935 pels voltants de Palma i l'efectuada per Joan Tomàs i Joan Llongueres a la vall de Ribes, a la Cerdanya i al Barridà, l'estiu de 1935.

No pretenc comentar la riquesa de les 370 pàgines d'aquest darrer volum, en gran format, però sí subratllar "com crec que és de justícia" el que significa la culminació de tanta feinada, a cura de Josep Massot, el «nostre monjo» a Montserrat amb una capacitat de feina realment descominal, amb l'ajuda de Núria Mañé per la transcripció del tan detallat text de les memòries i per la confecció dels índexs esmentats.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.