És funció del pensar presentar-nos les seves propostes, amb
independència de quines siguin les nostres, amb independència de
quins siguin els nostres interessos, amb independència de quines
siguin les nostres posicions partidàries. Una de les propostes o
hipòtesis que ens formula o ens fa arribar el pensament és la de
que la temporalitat afecta sobretot les coses. Sens dubte, el temps
també ens influeix a nosaltres però ho fa més aviat indirectament;
és, sobretot, a través o per mitjà de la seva influència en les
coses que ens arriba a influir a nosaltres. En definitiva, en les
persones podem trobar un factor d'atemporalitat que no trobam en
les coses. La hipòtesi que en resultaria és que si la matèria i
l'energia poden sofrir eventualment un big crunch "tant si ens
escandalitza com si no", en la persona sembla que hi alguna cosa
d'atemporal, alguna cosa que es comporta com si fos aliena a la
matèria (això suposant que no ens hàgim de pronunciar a favor de la
no dualitat).
En qualsevol cas, la temporalitat no afectaria per igual totes
les coses. Les obres d'art, per exemple, fruirien d'algun element o
component d'atemporalitat. Qualsevol eina, qualsevol estri,
qualsevol instrument pot esser objecte de millorament (el que
evidentment no és el cas de l'obra d'art). Per referir-nos a uns
elements bàsics de la tècnica, una roda o una arada poden esser
perfeccionades. Qualsevol vehicle mecànic pot esser perfeccionat.
Si veim alguna fotografia, per exemple, d'un cotxe o d'un tramvia
de l'any 1925, evidentment notam tot d'una fins a quin punt han
quedat antiquats. Però una obra d'art no queda mai antiquada. Tal
com les persones no queden tampoc mai antiquades. Tal com també hi
ha una certa atemporalitat en les llengües, malgrat estiguin
evolucionant permanentment, d'una manera o l'altra.
Gosaré apuntar que també hi ha d'haver una certa atemporalitat
fins i tot en certs treballs intel·lectuals. Malgrat que tota
observació de fets i tota teoria per a explicar-los es pugui
reputar millorable, hi ha certs treballs que, per l'amplitud del
camp que cobreixen i per l'esforç extraordinari que requereixen,
d'alguna manera poden considerar-se superadors del temps i de les
modes que l'acompanyen. Cal sospitar, doncs, que alguns treballs de
lletraferit "entre d'altres, possiblement" participen d'alguna
manera en una certa atemporalitat (¿potser una mica com si
l'atemporalitat pogués tenir graus?).
El propòsit del present article és, justament, cridar l'atenció
respecte a la magnitud d'una empresa o comesa cultural com l'Obra
del Cançoner Popular de Catalunya, iniciada el 1922 gràcies al
mecenatge de la Fundació Concepció Rabells, de la qual era
marmessor Rafael Patxot, que comptà amb el suport i la
col·laboració de l'Orfeó Català, el Centre Excursionista de
Catalunya i moltes altres entitats. La recollida dels materials fou
realitzada per tot un equip, encapçalat per Francesc Pujol i Joan
Punti, en el qual participaren Baltasar Semper, Josep M. Casas
Homs, Ignasi Folch i Torres, Dolors Porta i Bauzà (deixeble i
futura esposa de Baltasar Samper), Joam Tomàs, etc., etc. De més a
més l'arreplec es va anar incrementant amb les donacions o
adquisicions de materials procedents de Marià Aguiló, Rosend Serra
i Pagès i molts d'altres. Desgraciadament, tota aquesta tasca
preliminar es va veure interrompuda per l'esclat de la guerra
incivil de 1936-39, i Rafael Patxot, exiliat a Suïssa, va impedir
que l'Orfeó Català la reprengués, acabada la guerra, mentre no es
restaurés la democràcia. De fet, la represa de la classificació i
publicació de tot l'immens material acumulat no va esser possible
fins que, el 1991, els hereus de Rafael Patxot, donant compliment a
les instruccions deixades per ell, van cedir al monestir de
Montserrat tota la massa de documentació que posseïen, tant a
Suïssa com a Barcelona. Aquesta represa va recaure en les amples
espatlles intel·lectuals i morals de Josep Massot Muntaner, el qual
va començar per establir un Inventari de l'arxiu de l'Obra del
Cançoner Popular de Catalunya, complementat per sengles índexs de
noms dels col·lectors i de topònims dels llocs esmentats, feina que
li va suposar tres anys. El 1995 va publicar el cinquè volum de
Materials, continuació dels quatre primers publicats abans del
gloriós engronsament. Ben recentment, l'octubre de 2007, acaba de
publicar el volum XVII de Materials, amb el qual es completa la
publicació de les memòries de les missions de recerca, comprenent
les dues enquestes realitzades per Dolors Porta els estius de 1934
i 1935 pels voltants de Palma i l'efectuada per Joan Tomàs i Joan
Llongueres a la vall de Ribes, a la Cerdanya i al Barridà, l'estiu
de 1935.
No pretenc comentar la riquesa de les 370 pàgines d'aquest
darrer volum, en gran format, però sí subratllar "com crec que és
de justícia" el que significa la culminació de tanta feinada, a
cura de Josep Massot, el «nostre monjo» a Montserrat amb una
capacitat de feina realment descominal, amb l'ajuda de Núria Mañé
per la transcripció del tan detallat text de les memòries i per la
confecció dels índexs esmentats.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.