Dues notícies de tribunals el mateix dia convoquen a la comparança. No en sortiria massa bé el concepte de justícia que cadascú pot tenir si es comparen els tres anys de presó que li caigueren al patró de la pastera algeriana, Abdenour Dellal, amb els quatre aconseguits pel famós fill de la més famosa encara patriarca d'un clan de narcotraficants, coneguda com la Paca. Però ens podríem perdre en la subjectivitat de si anar il·legalment armat i disparar en una casa de putes és només un 33% més delictiu que somiar en una vida millor en l'Europa del benestar i, per aconseguir-ho, patronejar una barca des del Magrib fins aquí. No voldria entrar en aquest terreny, tot i estar convençut que em produeix més alarma saber que compartim ciutat amb bojos armats que amb mariners agosarats. Però no és la comparança de condemnes el que més m'ofèn el sentit de justícia, són les fotografies que acompanyen ambdues notícies les que consider un greuge al sentit de la mesura i, fins i tot, em provoca rebuig i oi vers la hipocresia del sistema. No cal ser un linx escrutador per veure que el patró de la pastera, acollonit, va ser conduït a la barra engrillonat i custodiat per dos policies mentre el «xulo putes» armat hi anà pel seu peu, fumava tranquil en els passadissos i, després del judici, se n'anà a ca seva sense custòdia ni cap tipus de mesures cautelars. Costa entendre que existeixin les dues diferents acanadores que mostra el sistema judicial i, a més, provoca dubtes sobre si la llei no és forta amb els dèbils i dèbil amb els forts: és a dir, parcial. El tracte exquisit que fiscalia i judicatura de Mallorca han mostrat darrerament amb els poderosos (i rics) clans de la droga no provoca confiança en aquestes institucions. Només ens mancava veure que, el mateix dia i en el mateix lloc, un pobre magrebí anava engrillonat mentre un foll armat sortia poc menys que signant autògrafs sobre bitllets de 500 euros. Clar que, si ens hem de regir per les irades reaccions del PP, el que intentà profanar la nostra privilegiada morada amb una barca de pocs pams és un perill que mereix declaracions i debats, mentre que el narcotràfic i la doblerada que l'envolta només deuen ser accidents que no mereixen ser comentats. Lleig.
Si hi havia una persona que aconseguia unanimitat d'amics i d'enemics sobre el reconeixement de les seves capacitats polítiques era l'actual consellera Nájera. El seu pas per la batlia de Calvià, la seva força de política amb les idees clares, provocava gelosies entre els enemics en el PSIB, entusiasme entre els companys i col·laboradors i reverencial temor entre els adversaris. Quan el president Antich la recuperà per al nou govern, en clara acció de desgreuge per l'atac desmesurat que patí en jutjats i premsa contrària, tothom coincidí a saludar aquest rescat. Pocs mesos després, incomprensiblement, ha fet malbé aquest crèdit i ens demanam què li ha passat per provocar-nos aquest canvi. Pel que va ser, mereix un temps de cortesia perquè s'adapti a les noves tasques i a no ser a la cuculla del comandament. Però el temps corr i s'esgota.
