cielo claro
  • Màx: 32°
  • Mín: 23°
24°

Les veus

L'articulista s'assembla als àrbitres: diu la seva, i difícilment les seves opinions agradaran o seran compartides per tots. En qualsevol cas, la feina de l'articulista és més ingrata que la de l'àrbitre. Aquest, l'àrbitre, sols té una afició discrepant. A tot estirar, dues. L'articulista, en canvi, pot ofendre tothom amb una facilitat esbalaïdora, com aquell qui diu sense fugir de davant l'ordinador. D'altra banda, les decisions de l'àrbitre provoquen un clam immediat, intens i de curta durada. L'aficionat s'esbrava escridassant-lo a l'estadi i l'endemà ni se'n recorda. En canvi, el lector ofès per l'articulista sempre recordarà el greuge. Si a qualsevol hora del dia d'un any qualsevol, l'articulista para orella al vent, el vent li farà saber que hi ha algú que se'n recorda de la seva santa mare. L'articulista, tot i la soledat que comporta el fet d'escriure, mai no es troba sol. L'acompanyen les veus que clamen contra ell. Veus aspres, agressives. Essent infant, vaig conèixer un home, d'edat granada, que s'havia comprat una ràdio per fer-se por. Vivia en un paratge desolat, lluny de tot remei. Hi havia moments del dia d'un silenci aclaparador. Però no se'n lamentava. Ben a l'inrevés, l'acompanyava el silenci. De tant en tant sintonitzava la ràdio, i sentia, ben a prop, unes veus que, a més a més, no entenia, perquè li parlaven en castellà. L'apagava de cop. I mirava l'entorn, adelerat, amb el cos tens. No havia tingut temps de veure les paraules, però ben segur que les paraules eren serps, animalons malignes. L'articulista escolta sovint les veus, com el vell de la ràdio, no per sentir por, sinó per confirmar que ha aconseguit el miracle de posar tothom en contra seva. Qui no troba que va coix de la cama dreta, troba que hi va de l'esquerra. No s'amoïna per això, més aviat l'envaneix aquesta unanimitat en la crítica. Tanmateix, a vegades pensa en aquells escriptors respectables d'altre temps amb una certa enveja. Sent enveja d'ells i de l'època que varen viure. Acceptaren ésser figures de guix i, des del moment que eren de guix, tothom els respectava. Portaven una vida, més que santa, insípida. Però eren sociables. S'asseien a taula a tocar de migdia, feien una becaina al balancí mentre lluny sonaven trons (trons de cacera, trons de canons) i esperaven el crepuscle rere la finestra amb una desídia infinita en el sexe i en la mirada. Escrivien poemes bells, no gaire àcids. I unes quartilles en prosa tan assenyades que, tot i estar escrites en català, el caporal de la Guàrdia Civil les aplaudia patriòticament. Als anys quaranta i cinquanta, la literatura catalana era una llenca dels llimbs que havia trobat el seu lloc a la Mallorca de Franco. En conseqüència, els poetes, gaudien d'una consideració social modesta, però sòlida. L'articulista s'ho repensa: no l'enveja; únicament sent complaença davant el record. Ha vist poetes mudats de diumenge pujar a un cadafal ornat amb alfabeguera i murta, mentre la banda municipal interpretava un pasdoble. Llegien alguna composició de collita pròpia adreçada als escolars o als pensionistes, i les autoritats els felicitaven. Quan la llengua i la cultura han estat emmordassades, els escriptors han gaudit d'un cert reconeixement d'allò que se'n diu les forces vives de la societat. L'articulista recorda un escrivent d'una tenda de robes que mai no va arribar a comptable; però com que feia versos, encara que fossin coixos, el batlle del poble, que era un mul, mai no li va escatimar un bon dia tingui. Detalls com aquest feien la vida més amable. Sobretot, si no dispensava un tracte igualment preferent a l'amo de la botiga. Tanmateix, l'articulista en fuig, de les capades. Ben segur que dubtaria del valor dels seus escrits si les autoritats li fessin bona cara. Aquells temps tan dolços (fats: més que dolços, fats) no eren per a ell, és evident. Els ha evocat com a lenitiu al mal humor que el neguiteja. Escolta les veus, i totes les veus són igualment irades. Mare de Déu, ni si hagués fet el gall de Pavarotti cantant La Traviata al Liceu! Pensa que allò que li convé és plegar de la feina. Cinquanta ratlles fan un article, i n'ha escrit cinquanta-vuit. Sospira, alleugerit. Per avui ja n'hi ha prou. Ben igual demà haurà escampat la boira i tot anirà millor.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.