Llegia l'altre dia que es faran unes comme-moracions amb motiu de la fundació d'Unió de Pagesos, ara fa trenta anys. Declarava un dels qui hi foren, respecte a no sé quina casta d'eleccions, amb eufòria: «aconseguírem els mateixos representants que els senyors de possessió». No sé si per un ciutadà aquestes declaracions tenien el mateix significat de trencament que per un de poble, ara fa trenta anys. El caciquisme més dominant, el reaccionarisme més desmesurat, apalancat a la part forana de Mallorca -hereva subliminar de la por per la mortaldat de pagesos agermanats-, havia assentat els esquemes socials del «bon dia tengui» i acotar el cap quan passava un senyor, de possessió. Ja saben allò que de porcs i de senyors n'han de venir de casta. La casta, en aquest cas, s'ha mestallat molt. Ja no és el que era. I val esmentar casos com el d'en Verga comprant possessions a botifarres-mans-foradades i establint-les i venent-les als pagesos, als quals dava crèdit en el seu banc fent doble negoci, tot i que, és ver, en va fer passar un bon grapat de «proletaris a propietaris» o, també el cas recurrent dels «amos» dels Calderers, posats eternament com a exemple de la introducció a Mallorca d'algunes innovacions agràries, tant mecàniques com químiques, en un sector agrícola adormissat i lluny de la innovació, abans de 1950; no val ni tan sols recordar la destrossa que féu la fil·loxera a la vinya, ni la introducció de l'ametlerar com a exemple de conreu comercial durant el segle XIX.

«Per primera vegada fórem tants com els senyors de possessió», deia meravellat aquell pagès, ara fa trenta anys. I no eren, els d'Unió de Pagesos, de la tipologia del pagès-jornaler del sud d'Espanya, no. Eren petits i mitjans propietaris que defensaven els seus interessos, de vegades, coincidents amb els dels senyors.

Vull dir amb això que el canvi polític que es produïa en aquelles èpoques no era més que l'anunci o la continuació de la introducció d'altres canvis a Mallorca. Uns entraren amb el calçador del turisme i la construcció de residències, i els altres, sense calçador, eren imposats pel mercat mundial de productes agraris que, sense pietat, marcava la lògica de la globalització, i si no mirau la fruita que arriba de qualsevol banda del món o el formatge de Nova Zelanda i Tasmània, que ja feia temps que era majoritari als formatgets de Menorca.

Però el cas que m'interessa és el que sorprengué aquell pagès combatiu del temps de la transició política, ara no record si era en «Collet» de Montuïri, però ho podria ser: el torçabraços amb els senyors de possessió. Tot ve per si aquesta ràpida variació de les quotes dels mecanismes del poder a les illes també havia afectat els tradicionals senyors de possessió. Els grans propietaris terratinents ja havien començat a variar, les compres de terres per part de comerciants enriquits els segles XVIII i XIX, havien fet entrar a la categoria de senyors de possessió els no pseudoaristòcrates o no botifarres, i ja, més recentment, l'absentisme dels senyors havia fet que moltes de finques passassin a mans dels amos de possessió -els gerents, que esdevenien propietaris de l'empresa, i sense necessitar stock options, bastava amagar i «derivar» messes i collites, i amb el permís de l'estraperlo-. Però la categoria «senyor de possessió», en Verga inclòs, travessà la llarga marxa de la postguerra civil, dominant els carreranys de la representació i el control de la pagesia, sensu lato, ho dic sense mirar massa prim.

Però aquests darrers anys la cosa ha anat canviant a marxes forçadíssimes. Constructors que compren possessions, algunes per establir-les; estrangers i no residents que fan el mateix, parcel·lant finques a vorera de mar -algunes d'elles de botifarres; altres de propietaris sense aquest pedigrí i altres més comprades prèviament per ciutadans, forans o estrangers-; o el cas d'en Martí Ferriol comprant possessions per a àrabs, rics, inversors. I en Miquel de s'Estaca. En resum, tot aquest terrabastall ha reduït la categoria «senyor de possessió» a una altra cosa, diferent de la de principi de segle, i diferent, i molt, a la de fa trenta anys. Des d'en Vicenç Grande, un promotor d'habitatges, comprant possessions representatives de l'antigor pagesia senyorívola, fins a casos com el de sa Granja d'Esporles, transformada en una cosa temàtica i postissa, pagant, això sí, una entrada. No vull, ni puc fer un resum de l'evolució de la fragmentació de la propietat rural des de les maneres feudals amb l'arribada del rei en Jaume fins al desembarcament del senyor Kühn (and Partner), com a representant de la Mallorca que es compra i es ven. És massa feina, però la manifestació de la sorpresa d'aquell militant del sindicat progressista Unió de Pagesos (progressista i sindicat de petits empresaris, ho vull repetir, aquí no valien els estatuts fets pel jornalerisme i la «peonada» del sud), em va fer repensar com ha canviat la radiografia de la categoria «senyor de possessió»; amb l'afegitó dels hotelers enriquits que com a despesa sumptuària, així es diu en economia, compraven possessions («Els carnissers» els deia Guillem Frontera, retratant aquesta actuació a la seva novel·la amb més finura que un bon sociòleg), o com els Fluxà comprant una gran finca per ser residència de la seva Fundació o els Entrecanales que diuen que ara són els senyors de Son Moragues, l'enorme possessió que havia format part dels dominis de l'Arxiduc -un altre personatge que es convertí en un macro-senyor de la serra de Tramuntana- o alguns excontrabandistes, invertint en terres o l'estranger que ha comprat es Fangar, una de les possessions més grosses de Mallorca, i l'ha tancada, amb vigilància, introduint-hi uns usos i costums del seu maneig, llunyans dels tradicionals. El nou propietari des Cabanells hi té ara un hipòdrom, idò. En el Die Balearen de l'Arxiduc, hi ha una llista dels deu majors propietaris de cada municipi, vostès mateixos ho poden comprovar, en alguns pobles no en queda ni un. Però alerta, alguns dels qui més tenien, tenien tant, que després de la desfeta, del canvi, del turisme, de la globalització, dels constructors, de la parcel·lació i dels camps de golf, encara els queda cosa. Conec un cas, tal vegada un poc extemporani, d'uns propietaris que han deixat una possessió a cada un dels seus fills, i en tenien vuit. Per tant, no val fer massa via, ni ser massa taxatius en les anàlisis evolutives de la propietat del sòl, ni en la irrupció dels modes de producció capitalista a la Mallorca contemporània. El turisme, al meu entendre, i aquesta sí que és una conseqüència de gran calat, engreixà un gran contingent de classes mitjanes, les quals havien mancat a les Balears i això ho situaria com una de les innovacions més singulars, més que l'aportació d'una suposada burgesia-turística (hotelers i connexos), substitutòria del propietaris rurals com a classe dirigent. En la fora vila mallorquina, a més de moltes altres variacions, si mirau qui són els representants dels pagesos a les organitzacions estrictament agràries, en trobareu algun, de senyor de possessió, però serà d'aquests nous. I això només és la punta de l'iceberg del canvi de personatges. Les situacions, però, es repeteixen: uns tenen i altres no tenen, uns comanden i els altres creuen. Els Palaus d'Hivern es van fondre ja fa temps, convertits en bassiots, dins els fems de la història. El fems, però, fa bona llacor, diria un bon pagès.