Són molt nombroses. A simple vista, costen moltíssim de distingir, però quan obren la boca immediatament es delaten. Semblen persones normals, però en el fons dels seus cors són menys humans que vampirs: morts vius incapaços de sentir ni elevades passions ni grans afectes, ombres que respiren però no existeixen, que sempre exigeixen que els serveixin les viandes més suculentes però el paladar de les quals no percep ni aprecia cap sabor -però ells no ho saben o fan veure que no ho saben, i per això no tenen cap problema a l'hora de desdenyar, públicament i amb la màxima fatxenderia, fins i tot les menges més exquisides. És habitual trobar-los pertot arreu, fins i tot en els llocs més inesperats, i la seva companyia pot resultar intolerable, si un no té la paciència d'un sant que oposita a la glòria celestial per la histriònica via del martirologi. Són, diguem-ho ja, els insatisfets professionals, els desmenjats per sistema, els permanentment indignats, els hipercrítics que, si jutgen sempre amb severitat i intransigència, no és per rigor sinó per mala bava, per inoperància, per rancor. Els que es pensen que la passió i l'entusiasme (a favor d'una idea, davant d'una obra d'art) són una mostra d'innocència o de feblesa, els que a tot (excepte a allò que fan ells mateixos i els seus amics) i a tothom (excepte a ells mateixos i als seus amics) hi han de trobar problemes, defectes o inconvenients. Els que no necessiten esforçar-se per provar de fer res de bo perquè ja en tenen prou de pensar que tot el que fan els altres és pobre i insignificant. Si en comptes de ser persones fossin empreses, serien líders en el camp de la demolició. És igual a què es dediquin en la seva vida professional o privada. La seva naturalesa, la seva vocació secreta i veritable, és ser un martell. O, els més ambiciosos, ser un cartutx de dinamita.

Crítics cartutx. Com les plagues més devastadores, aquests perdonavides perpetus tenen unes èpoques més propícies o més predilectes per fer-se notar. I els darrers dies de cada Nadal, quan ja és inevitable de fer balanços sobre l'any que s'està a punt d'acabar, és un dels períodes en què, no només campen més a lloure, sinó que més tribunes disposen per anunciar (o repetir) la seva mala nova. Dins aquesta fauna, heterogènia i abundosa, d'exhibicionistes descontents destaca per sobre de totes les altres una variant en particular: la dels crítics de cine. Aquest Nadal han tornat a demostrar que -la majoria- estan fets d'una pasta molt especial, elaborada a partir d'una mixtura horrorosament indigesta en què s'hi podrien reconèixer ingredients de senyoreta delicada i capriciosa i ingredients d'oficial SS prepotent, sàdic i brutal.

Jo no sé si el lector d'aquest paper ha dedicat una mica de temps a llegir algun article o a mirar algun programa que ponderés la qualitat general del cine que es va produir durant el difunt 2007. Si ho ha fet, haurà vist que, segons el criteri de la immensa majoria de crítics cinematogràfics, el 2007 ha estat un any paupèrrim, deplorable. Per aquests crítics implacables -molts dels quals es declaren nostàlgics d'èpoques passades que si tanmateix les haguessin viscut tampoc no els haurien satisfet-, avui en dia la majoria de les pel·lícules no són res més que «entreteniments banals», que «no serveixen per ajudar a pensar», que no passen de ser «productes que només estan preocupats a rebentar les taquilles, incapaços d'articular un discurs crític, profund i reflexiu» sobre vés a saber quins assumptes o quins temes.

Aquest hipercriticisme pròdig i desvergonyit de molts crítics de cinema posa diverses qüestions i evidències damunt de la taula. La primera és, com ja s'ha exposat al primer apartat, que, en el cas de molts crítics de cine, en realitat la seva vocació és una altra. Una altra evidència, molt més significativa, és que molts crítics no tenen ni un gram de sentit del ridícul, perquè gosen pontificar amb olimpisme desdenyós sobre el talent aliè des de la més inapel·lable de les mediocritats. Aquesta manca de sentit del ridícul és el que fa que hi hagi certs crítics (no molts, però suficients) que escriguin una ressenya duríssima contra una certa pel·lícula emprant una prosa barroera i infame, amb la qual pretenen articular una opinió que, a causa d'una sintaxi maldestra i incontrolada, costa molt de desxifrar, i que, per culpa d'unes limitacions culturals de base, no està ni ben fonamentada ni ben desenvolupada.

I, aleshores, un té tot el dret a preguntar: ¿si amb el bolígraf (o el teclat) cometen aquestes atrocitats, quines catàstrofes no produirien aquests crítics si empunyessin una càmera, si en comptes de gargotejar una simple ressenya de mig full haguessin de filmar un llargmetratge? I tampoc no dic que, per jutjar una cosa, sigui necessari saber-la realitzar. Si no ets un geni de la pintura, però, millor que vagis una mica alerta amb el que dius sobre la manera de dibuixar que tenia Picasso. O, encara, més adient. Si no has realitzat mai cap pel·lícula, no ets Mariano Ozores. D'acord. Que no siguis Mariano Ozores, però, no vol dir que siguis Orson Welles.

Parides dels cartutxos. A simple vista, pot semblar estrany que la tendència catastrofista dels crítics de cine no sigui compartida pels crítics d'altres arts (si bé, en literatura, també hi ha molts suposats experts que creuen que el talent que Déu o les Muses tenien per repartir, el repartiren tot abans del 1900 o del 1950). L'explicació, però, a mi em sembla perfectament òbvia. Mentre que, en literatura, els productes de prestigi i els èxits comercials són de procedència diversa, la immensa majoria del cine que desembarca i triomfa a les nostres pantalles prové de la indústria de Hollywood. I és per això que tants crítics, imbuïts de l'antiamericanisme prescrit i general, consideren que totes les pel·lícules que duen el distintiu (o en les quals es nota la influència) de Hollywood són una vulgaritat artística, un entreteniment banal i etcètera, etcètera. Puix que ve de Hollywood, que el diable li doni pel sac. Doncs no, senyor! Molts crítics es queixen que els cineastes americans, avui, ja només volen i saben entretenir i fer diners. ¿I què punyetes es pensen que pretenien, en primer lloc, els grans mestres del Hollywood clàssic que ells, tramposament, ara salven de la foguera? ¿Saben què va dir John Ford quan li comentaren que algú havia escrit d'ell que era «el més gran poeta de la saga del western»? «Jo no sóc un poeta, i no sé què collons és la saga del western. Tot això són parides».

PERE ANTONI PONS