Per Cap d'Any, perdiu amb col

Com sempre en aquesta casta de fronteres convencionals en què un any tomba, a mi, em succeeix un peculiar fenomen interior. Direu, potser, que és insignificant i vulgar: us demanaré, però, que vulgueu escoltar-lo. Resulta que em domina una ratxa vívida per fer l'esguard cap a endarrere. Sí, sí, abans que albirar el que vindrà, despleg una ullada al que ja ha passat, perquè només el passat, com a continguts de vida concreta "biografiable", ens és intel·ligible, ni que sigui en el record personal. En canvi, el futur sempre és un jeroglífic críptic, indòcil i esquiu potser, que fa de molt mal garbellar. És per aquesta causa que acostum a practicar una vetllada de Cap d'Any més aviat pensarosa, un bon punt preservada d'enrenous i de bots, eixuta de bullangues a l'ús. Així que les agulles del rellotge, ja superposades, són a tocar del punt horari de les dotze i començam el recompte de les campanades solemnes, majestàtiques, de la mitjanit, en mi esclata el fenomen: hi pugna de seguida el duel de la rialla i la gravetat, el debat de l'eufòria frívola i la reflexió filosòfica. No ho puc pas evitar. Tampoc no ho pretenc, val a dir-ho. Fins i tot, m'hi engronso, perquè som dels que creuen que la vida no és anar passant, sinó anar fent coses positives, conscientment i àrduament. Ben cert que faig els brindis amb la família, que repartesc besades corals i que "tan contrari com som a l'alcohol d'engatar" aixec la copa de les bombolles picants. Però, açò no obstant, entre les encletxes de les campanades, una rere l'altra, produint-se amb una certa alegria fàcil, a mi, se m'hi escolen pensaments més tost severs. No ho puc eludir "tal volta, m'hi neg. Són aquests uns secrets instants que cursen dins la meva consciència sense esclatats fatus a penes, mostrant-me, en realitat, refractari "per no dir repatani" a haver d'acceptar que em posin un capellet de cartró daurat i ridícul dalt del cap. No m'afany gens a produir la bufada estentòria, boja, amb els espanta-sogres del cotilló, ni a contribuir per res al canvi climàtic d'una pluja de rodolins de coloraines, en una pueril guerra de guerretes. No, res d'açò. Som dels que creuen que el traspàs d'un any a l'altre cal que el vivim amb cert optimisme deliberat, no ho negaré. Però sense perdre de vista el que som, el que hem fet i el que estem en condicions de continuar fent. Si no donam al ritual del canvi d'any un mínimum de versemblança "de sentit de la racionalitat humana", no obtindrem res més que una gatera fàcil i un optimisme fals i eixorc. Ara bé: si del traspàs del calendari en fem una transició "açò és, una acumulació de les passes del passat amb les passes del futur immediat", la festa de Cap d'Any sí podrà adquirir uns grams de lògica enraonadíssima, benèfica i admissible. En tot cas, ens alliberarà de comportar-nos grotescament, amb maneres i pronunciaments artificials i volàtils com l'alcohol "tots dos: el de cremar i el de cremar-nos el fetge!

No ho puc pas dissimular. Som un tipus massa reflexiu com per caure en l'error d'acceptar la dita vulgar que esbomba «any nou, vida nova». En absolut. La vida no la canviam en el pas d'un any a un altre: tampoc les virtuts, els defectes, els desigs o els deures se'ns modifiquen pel mer fet d'escoltar dotze tocs de rellotge. Les persones som, no cal negar-ho, una mena de reus capturats pel nostre particular passat "proper i remot. A tot estirar, ens fem vells, i, amb la minva constant de la nostra biologia, podem aspirar com a màxim a reblanir les dureses que marquen la nostra vida, però res més. Heus aquí una lliçó, vàlida potser: els problemes, quan no se'ns resolen "que és l'habitual", se'ns estoven. I, és clar, estovant-se'ns, irremeiablement reblaneixen, fins fer-nos els digestius. Viure és, per resumir-ho ara amb un exemple culinari, estovar un plat de perdius roges amb col. El secret està en penjar, primer, el fasiànid pel coll i esperar després uns dies que caigui a terra per si sol, separat el cap del cos. Llavors i només llavors, la carn de l'ocell tindrà el punt precís de melositat ideal per cuinar-lo perfectament. És així que els meus respectats lectors entendran que els desitgi una feliç vetllada de Cap d'Any.... servida de perdiu amb col.