I així és com, tira-tira, arribam, avui, al 31 de desembre de
2007. En unes hores ens situarem a tocar de l'any nou. Els
finestrals del futur, altra vegada, semblaran esbatanar-se per a
tots nosaltres, malgrat que no sabem amb quina mena d'atzars
evolucionarà el decurs de 2008. L'experiència de cadascú, per
simple que sigui, ens ensenya que els anys irrompen sols insinuats
per uns traços dèbils, una mica arcans i velats, de control
impossible, o gairebé. La seqüència que se'ns ofereix, per tant, és
la mateixa de cada vegada quan la roda vital ens situa, de bell
nou, a les envistes d'un any que entra. És a dir: com que mal sabem
d'on venim, mal podem assegurar on anirem a parar "a banda, és
clar, del forat de la parada última.
Com sempre en aquesta casta de fronteres convencionals en què un
any tomba, a mi, em succeeix un peculiar fenomen interior. Direu,
potser, que és insignificant i vulgar: us demanaré, però, que
vulgueu escoltar-lo. Resulta que em domina una ratxa vívida per fer
l'esguard cap a endarrere. Sí, sí, abans que albirar el que vindrà,
despleg una ullada al que ja ha passat, perquè només el passat, com
a continguts de vida concreta "biografiable", ens és intel·ligible,
ni que sigui en el record personal. En canvi, el futur sempre és un
jeroglífic críptic, indòcil i esquiu potser, que fa de molt mal
garbellar. És per aquesta causa que acostum a practicar una
vetllada de Cap d'Any més aviat pensarosa, un bon punt preservada
d'enrenous i de bots, eixuta de bullangues a l'ús. Així que les
agulles del rellotge, ja superposades, són a tocar del punt horari
de les dotze i començam el recompte de les campanades solemnes,
majestàtiques, de la mitjanit, en mi esclata el fenomen: hi pugna
de seguida el duel de la rialla i la gravetat, el debat de
l'eufòria frívola i la reflexió filosòfica. No ho puc pas evitar.
Tampoc no ho pretenc, val a dir-ho. Fins i tot, m'hi engronso,
perquè som dels que creuen que la vida no és anar passant, sinó
anar fent coses positives, conscientment i àrduament. Ben cert que
faig els brindis amb la família, que repartesc besades corals i que
"tan contrari com som a l'alcohol d'engatar" aixec la copa de les
bombolles picants. Però, açò no obstant, entre les encletxes de les
campanades, una rere l'altra, produint-se amb una certa alegria
fàcil, a mi, se m'hi escolen pensaments més tost severs. No ho puc
eludir "tal volta, m'hi neg. Són aquests uns secrets instants que
cursen dins la meva consciència sense esclatats fatus a penes,
mostrant-me, en realitat, refractari "per no dir repatani" a haver
d'acceptar que em posin un capellet de cartró daurat i ridícul dalt
del cap. No m'afany gens a produir la bufada estentòria, boja, amb
els espanta-sogres del cotilló, ni a contribuir per res al canvi
climàtic d'una pluja de rodolins de coloraines, en una pueril
guerra de guerretes. No, res d'açò. Som dels que creuen que el
traspàs d'un any a l'altre cal que el vivim amb cert optimisme
deliberat, no ho negaré. Però sense perdre de vista el que som, el
que hem fet i el que estem en condicions de continuar fent. Si no
donam al ritual del canvi d'any un mínimum de versemblança "de
sentit de la racionalitat humana", no obtindrem res més que una
gatera fàcil i un optimisme fals i eixorc. Ara bé: si del traspàs
del calendari en fem una transició "açò és, una acumulació de les
passes del passat amb les passes del futur immediat", la festa de
Cap d'Any sí podrà adquirir uns grams de lògica enraonadíssima,
benèfica i admissible. En tot cas, ens alliberarà de comportar-nos
grotescament, amb maneres i pronunciaments artificials i volàtils
com l'alcohol "tots dos: el de cremar i el de cremar-nos el
fetge!
No ho puc pas dissimular. Som un tipus massa reflexiu com per
caure en l'error d'acceptar la dita vulgar que esbomba «any nou,
vida nova». En absolut. La vida no la canviam en el pas d'un any a
un altre: tampoc les virtuts, els defectes, els desigs o els deures
se'ns modifiquen pel mer fet d'escoltar dotze tocs de rellotge. Les
persones som, no cal negar-ho, una mena de reus capturats pel
nostre particular passat "proper i remot. A tot estirar, ens fem
vells, i, amb la minva constant de la nostra biologia, podem
aspirar com a màxim a reblanir les dureses que marquen la nostra
vida, però res més. Heus aquí una lliçó, vàlida potser: els
problemes, quan no se'ns resolen "que és l'habitual", se'ns
estoven. I, és clar, estovant-se'ns, irremeiablement reblaneixen,
fins fer-nos els digestius. Viure és, per resumir-ho ara amb un
exemple culinari, estovar un plat de perdius roges amb col. El
secret està en penjar, primer, el fasiànid pel coll i esperar
després uns dies que caigui a terra per si sol, separat el cap del
cos. Llavors i només llavors, la carn de l'ocell tindrà el punt
precís de melositat ideal per cuinar-lo perfectament. És així que
els meus respectats lectors entendran que els desitgi una feliç
vetllada de Cap d'Any.... servida de perdiu amb col.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.