Camus, en pla català

A bussejar en aquest laberint de preguntes punyents però interessantíssimes m'ha portat la lectura d'un assaig titulat Albert Camus, exaltación de España, publicat per Planeta i escrit pel periodista de Valladolid Javier Figuero. Ordint una anàlisi prou rica en el coneixement de l'obra de l'escriptor francès, Figuero trama la hipòtesi de la consciència de Camus de saber-se espanyol, i com aquesta pertinença d'origen el marcà en la psicologia més profunda, més secreta, i açò fins al punt de constituir una part latent de les categories literàries de la producció que el portaren al premi Nobel el 1957, el cinquantenari del qual hem celebrat enguany. Ara bé, per a mi l'investigador cau en un error de precisió gens fútil. Tot i que, naturalment, assenyala explícitament que la branca materna de Camus era menorquina, no en treu cap conclusió particular, per més que sigui primigènia i per més que fou l'atmosfera vital en què va ser criat per la mare i l'àvia de Sant Lluís, en el bell mig d'una orfenesa absoluta de pare i de la branca paterna entera. Així, Figuero és limita a donar repetida dimensió «espanyola» a la identitat psicològica de Camus, sense més matisos de mena. Trobant-nos avui, però, en el bell mig de l'Espanya autonòmica, crec, racionalment, que hom no pot limitar-se a dir, de la personalitat de certs personatges, que són «espanyols»... així, amb una descripció banalment genèrica feta a la belluma. Ans convé d'antuvi fer-ne la precisió important d'especificar el moll de l'os. Com que ara no és el moment, passaré per alt el debat de si Menorca és Espanya -en el sentit que es dóna al mot d'uniformitat cultural i idiomàtica. No hi ha pas dubtes que, a dia d'avui, Menorca pertany a la unitat nacional estatal espanyola de base castellana i d'ordenació jurídica i territorial comuna. Ara bé: que Espanya no «és» Menorca, no en tenc pas dubtes. Vull dir que tots els trets que defineixen per antonomàsia l'espanyolitat, no són propis de Menorca, sinó adoptats, en tot cas, per la població per efecte de la unificació practicada d'ençà dels albors de l'Edat contemporània, però sense que mai no s'hagi acabat per imposar la pura substitució. Hi ha una identitat social, històrica i psicològica que és anterior -en tot cas, paral·lela- a allò que entenem per la identitat espanyola unitària. És, per mi, el que li ha passat per alt al biògraf de Camus.

Per tant, fonamentar una hipòtesi d'estudi en un principi que trontolla de base, no fa prou exactes les conclusions a què s'arriba. No és ja per causa de trobar-nos avui dins el batec de l'Espanya plural -que també-, sinó perquè, en els darrers anys, s'han fet circular altres estudis que assumeixen a pler aquesta complexitat essencial de la idea d'Espanya -vull dir que parteixen de la diversitat nacional pregona que conforma el mosaic del nostre Estat. La professora Josefina Salord n'és una capdavantera rigorosa, sòlida, amb tot el crèdit de qui porta a terme una obra intel·lectual de mèrit, de gran volada i homologable científicament. Va començar les seves recerques l'any 1998, i des de llavors no ha parat de madurar els fruits. Fa uns dies va parlar a la tribuna de la Universitat Pompeu Fabra per demostrar, amb la pertinent anàlisi de l'obra novel·lística mateixa, que les arrels menorquines d'Albert Camus no foren simple anècdota genealògica -un simple accident geogràfic-, sinó, en realitat, una categoria literària seminal. Una de les característiques pròpies del desenvolupament de l'esperit humà és assolir un coneixement suficient d'un mateix, sí, però sempre posat en funció de la pertinença a un grup més o manco homogeni i pristi. Només així podem establir a satisfacció la nostra relació amb la societat de base de la qual emanam. En el cas de Camus, aquesta fontana interior fou menorquina, aportada per la mare i l'àvia en terres d'emigració algeriana. Matisant la conclusió de Figuero, Camus no només «fue uno de los nuestros», sinó, més precisament encara, «va ser un dels nostres», dit sia en pla català.