Tipus de periodistes (per a na Magdalena)

03/12/07 0:00

En el món del periodisme contemporani hi ha unes quantes categories de professionals. D'una banda tenim aquells redactors que ben sovint surten al carrer amb la intenció d'oferir notícies diferents als seus lectors, a ser possible en exclusiva. És gent que creu en l'ofici i que es dedica a treballar de valent per arribar a saber la veritat, si és que la veritat existeix, per poder oferir-la als lectors. Són els que intenten entendre el món i aportar-nos una mica més de llum per intentar aclarir-nos. Tots ells tenen una lluita a mort, constant, diària, amb els caps de premsa que omplen les institucions i les entitats amb l'objectiu de controlar al màxim la feina dels professionals dels mitjans de comunicació i amb la intenció primordial de convertir la premsa en propaganda -i amb finalitat d'aturar els cops als polítics que els han contractat. Moltes de vegades el cap de premsa ni tan sols ha trepitjat mai la redacció d'un mitjà de comunicació, moltes de vegades ni tan sols és periodista, moltes de vegades el cap de premsa només sap una cosa: als periodistes més val donar-los notícies que no que se les cerquin, llavors és quan són perillosos. Per ventura per això avui en dia les redaccions són bombardejades de faxos, correus electrònics i telefonades convocant a desenes de rodes de premsa cada dia, són bombardejades amb comunicats oficials, amb declaracions pactades i entrevistes concedides només si des d'abans es coneixen les preguntes que farà el periodista, una regla que la majoria dels treballadors dels mitjans ens negam a acceptar.

Entre l'absoluta incomunicació oficial i l'allau informativa hi ha una línia que ha estat transcendida massa vegades des de la institució. Això sí, no intentis demanar a un cap de premsa una informació no prevista o no programada, o no intentis passar per sobre de la seva autoritat -al tanto, pagada per tots nosaltres i en molts de casos amb els doblers públics- perquè llavors ja no són gens eficients, o es converteixen directament en enemics.

Després hi ha una subespècie de periodista que és aquell que des dels mitjans locals perd la perspectiva de la realitat que l'envolta. És aquell periodista, o aquella, en aquesta qüestió val més no entrar en els gèneres, que perd el cul per qualsevol cosa venguda de fora, sigui un ministre, un artista o el darrer mindundis de Madrid, i que ignora per sistema o menysprea per convicció -de tot hi ha a la vinya del senyor- tot allò que es fa al seu voltant, les aportacions i creacions de la comunitat on viu i a la qual se suposa que informa. Són gairebé pitjor que els caps de premsa, aquestes persones amb aquestes voluntats determinades, que ni saben on són, ni per a qui informen, ni de què informen. Que voldrien ser a una redacció de Madrid i que s'han hagut de conformar amb allò que denominen província de la una, grande i libre, per molt que s'autodefineixen d'esquerres. I al tanto, amb això no vull dir que no s'hagi d'informar del de fora, però sempre relacionant, contextualitzant i valorant les coses del país on vius -suposadament de forma lliure.

I després hi ha els periodistes que ens salven a tots els altres, els que no firmen mai les notícies però que ho saben tot, que t'ajuden sempre, que són l'ànima d'una redacció. La lleial infanteria que no te falla mai i que te salva el cul mil vegades, sempre pendent del teletip, sempre ensenyant-te la lliçó principal del periodisme: el criteri. Sempre disposat a donar una mà i a patir fins al final, quan s'acosten les dotze i el diari ha de tancar l'edició, sempre disposat a fer que el diari surti al carrer. Na Magdalena Soler n'era l'exemple més extraordinari. Molts de dies, sense ella, nosaltres no hauríem arribat a sortir. Per a ella, per a ells, per aquesta valent infanteria, l'homenatge dels que sí signam les notícies. Sebastià Bennàssar, escriptor