El número u del hit parade català d'aquest estiu passat ha estat, sens dubte, Very good. En signa la música Ricard Ramisa i la interpreta Miquel Mariano i es troba en el seu CD «A ritme d'illa». Una passada! La lletra d'aquest encert de cançó és de l'amic Tòfol Mus Reynés, que, segons ell mateix conta, la va pensar en un viatge d'avió Maó-Barcelona, assegut al costat d'una guiri anglesa que devia haver acabat la setmana de vacances a l'illa. Però si parl d'en Tòfol, el poeta del Port de Maó per antonomàsia, l'autor del poemari S'Homo de ses llunes (2004) i que mostra en tota la seua producció un gran sensibilitat lírica, és per mor que m'ha vingut ara al cap la tornada d'una de les cançons més conegudes de la Menorca contemporània. De fet, Tòfol Mus té un mèrit reservat a pocs i és saber connectar amb l'ànima de molta gent mitjançant les seues lletres. Un autèntic poeta popular. El seu poemari Berguiner (2000) recull els millors dels seus èxits: Quan tu vulguis, Sona guitarra, Vell mariner, Si fóssim gavines..., i, per suposat, Escolta es vent, un poema d'amor i d'enyorança, que va musicar, si la memòria no em falla, el mestre Ortega Monasterio i que ha acabat de fer-se encara més popular en la interpretació del famós baríton Joan Pons. Aquesta cançó fa un exhort: «Mira al cel i escolta es vent, que de Menorca t'arriba...» En Tòfol Mus empra el seu volgut registre dialectal i ho fa perfectament. En menorquí col·loquial, sí, és «es vent», però mai diríem «es cel», com sentim a dir massa vegades a locutors inexperts, sinó «el cel», d'acord amb la tradició més genuïna, la que solen ignorar els qui fan bandera de defensar «las modalidades propias de cada isla» "ho solen dir en castellà, la qual cosa ja els delata.

Mirar i veure, sentir i escoltar. Tot i que els diccionaris els tracten com a dues parelles de sinònims, si ens hi fixam prou bé observarem que no volen dir exactament el mateix. La diferència deu raure probablement en la consciència de la percepció. Si passam la vista ràpidament per un seguit de coses sense fixar la nostra atenció en cap, és possible que no retinguem dins la memòria immediata gairebé res d'allò que hem mirat. Haurem mirat, però no haurem vist.

De vegades, no sols respon a un fet d'atenció, sinó d'intel·ligència. Posem que cercaves un indici de qualque fenomen "unes goteres, les potadetes d'un moix, els pas d'uns lladres per la casa o la deixa d'una tempesta elèctrica, per exemple" i dius que has mirat per tota la casa, però que no has vist res. O bé en llegir "un activitat solitària que poca gent practica", es poden pronunciar mecànicament les paraules, però, en haver acabat, no saber què s'ha llegit. Antonio Machado, el gran poeta sevillà, ho fa ben palès en una de les seves assenyades coples, la que duu el nombre dotze dels seus «Proverbios y cantares»: Ojos que a la luz se abrieron / un día para, después, / ciegos tornar a la tierra, / hartos de mirar sin ver».

Doncs, una cosa semblant passa en el camp semàntic dels mots «sentir» i «escoltar». Ambdós verbs es refereixen al sentit de l'oïda i, tanmateix, que el so que li arriba ultrapassi el llindar de la percepció no vol dir que hom retengui el significat del que ha sentit. A veure: en general, hi ha alumnes que no escolten allò que diu el professor, només el senten. Saben d'una manera llunyana i aproximada de què va la cosa, intueixen el tema de la lliçó, però són incapaços de reproduir-lo; si més no, de reproduir-lo, quan el professor li ho demana, més enllà de la darrera frase enunciada. I és que escoltar implica parar atenció, la qual cosa és per a alguns alumnes una autèntica tortura.

És ver que desenes de programes de televisió passen pels ulls dels al·lots actuals i que els nostres adolescents d'avui xategen, naveguen dins la xarxa per centenars de pàgines i, no obstant açò, la informació recollida i retinguda sol ser molts escassa. Han vist molt, han observat poc. Senten música mentre fan altres coses; però, evidentment, no s'aturen a escoltar-la. És com aquell que devora i s'envia gargamella avall el menjar, però no l'assaboreix. Serà que vivim en la cultura del «fast food» i del «ràpid, ràpid»?

Ben Sindran (Chicago, 1943), el músic nord-americà que he tingut el gust d'escoltar recentment al Jamboree (Barcelona), reconeixia que es sent incòmode quan els seus amics el conviden a sopar i, per fer-li una deferència, posen els seus discos com a música de fons: «Cada vegada hi ha més gent que sent música i menys que l'escolta.

No em preocupa tant que la baixa qualitat de la música comprimida s'hagi imposat a l'alta fidelitat com que els amics hagin perdut l'hàbit social de quedar a casa per escoltar música.Serà perquè ens costa tant romandre estones tot sols en silenci?