El número u del hit parade català d'aquest estiu passat ha
estat, sens dubte, Very good. En signa la música Ricard Ramisa i la
interpreta Miquel Mariano i es troba en el seu CD «A ritme d'illa».
Una passada! La lletra d'aquest encert de cançó és de l'amic Tòfol
Mus Reynés, que, segons ell mateix conta, la va pensar en un viatge
d'avió Maó-Barcelona, assegut al costat d'una guiri anglesa que
devia haver acabat la setmana de vacances a l'illa. Però si parl
d'en Tòfol, el poeta del Port de Maó per antonomàsia, l'autor del
poemari S'Homo de ses llunes (2004) i que mostra en tota la seua
producció un gran sensibilitat lírica, és per mor que m'ha vingut
ara al cap la tornada d'una de les cançons més conegudes de la
Menorca contemporània. De fet, Tòfol Mus té un mèrit reservat a
pocs i és saber connectar amb l'ànima de molta gent mitjançant les
seues lletres. Un autèntic poeta popular. El seu poemari Berguiner
(2000) recull els millors dels seus èxits: Quan tu vulguis, Sona
guitarra, Vell mariner, Si fóssim gavines..., i, per suposat,
Escolta es vent, un poema d'amor i d'enyorança, que va musicar, si
la memòria no em falla, el mestre Ortega Monasterio i que ha acabat
de fer-se encara més popular en la interpretació del famós baríton
Joan Pons. Aquesta cançó fa un exhort: «Mira al cel i escolta es
vent, que de Menorca t'arriba...» En Tòfol Mus empra el seu volgut
registre dialectal i ho fa perfectament. En menorquí col·loquial,
sí, és «es vent», però mai diríem «es cel», com sentim a dir massa
vegades a locutors inexperts, sinó «el cel», d'acord amb la
tradició més genuïna, la que solen ignorar els qui fan bandera de
defensar «las modalidades propias de cada isla» "ho solen dir en
castellà, la qual cosa ja els delata.
Mirar i veure, sentir i escoltar. Tot i que els diccionaris els
tracten com a dues parelles de sinònims, si ens hi fixam prou bé
observarem que no volen dir exactament el mateix. La diferència deu
raure probablement en la consciència de la percepció. Si passam la
vista ràpidament per un seguit de coses sense fixar la nostra
atenció en cap, és possible que no retinguem dins la memòria
immediata gairebé res d'allò que hem mirat. Haurem mirat, però no
haurem vist.
De vegades, no sols respon a un fet d'atenció, sinó
d'intel·ligència. Posem que cercaves un indici de qualque fenomen
"unes goteres, les potadetes d'un moix, els pas d'uns lladres per
la casa o la deixa d'una tempesta elèctrica, per exemple" i dius
que has mirat per tota la casa, però que no has vist res. O bé en
llegir "un activitat solitària que poca gent practica", es poden
pronunciar mecànicament les paraules, però, en haver acabat, no
saber què s'ha llegit. Antonio Machado, el gran poeta sevillà, ho
fa ben palès en una de les seves assenyades coples, la que duu el
nombre dotze dels seus «Proverbios y cantares»: Ojos que a la luz
se abrieron / un día para, después, / ciegos tornar a la tierra, /
hartos de mirar sin ver».
Doncs, una cosa semblant passa en el camp semàntic dels mots
«sentir» i «escoltar». Ambdós verbs es refereixen al sentit de
l'oïda i, tanmateix, que el so que li arriba ultrapassi el llindar
de la percepció no vol dir que hom retengui el significat del que
ha sentit. A veure: en general, hi ha alumnes que no escolten allò
que diu el professor, només el senten. Saben d'una manera llunyana
i aproximada de què va la cosa, intueixen el tema de la lliçó, però
són incapaços de reproduir-lo; si més no, de reproduir-lo, quan el
professor li ho demana, més enllà de la darrera frase enunciada. I
és que escoltar implica parar atenció, la qual cosa és per a alguns
alumnes una autèntica tortura.
És ver que desenes de programes de televisió passen pels ulls
dels al·lots actuals i que els nostres adolescents d'avui xategen,
naveguen dins la xarxa per centenars de pàgines i, no obstant açò,
la informació recollida i retinguda sol ser molts escassa. Han vist
molt, han observat poc. Senten música mentre fan altres coses;
però, evidentment, no s'aturen a escoltar-la. És com aquell que
devora i s'envia gargamella avall el menjar, però no l'assaboreix.
Serà que vivim en la cultura del «fast food» i del «ràpid,
ràpid»?
Ben Sindran (Chicago, 1943), el músic nord-americà que he tingut
el gust d'escoltar recentment al Jamboree (Barcelona), reconeixia
que es sent incòmode quan els seus amics el conviden a sopar i, per
fer-li una deferència, posen els seus discos com a música de fons:
«Cada vegada hi ha més gent que sent música i menys que
l'escolta.
No em preocupa tant que la baixa qualitat de la música
comprimida s'hagi imposat a l'alta fidelitat com que els amics
hagin perdut l'hàbit social de quedar a casa per escoltar
música.Serà perquè ens costa tant romandre estones tot sols en
silenci?
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.