La decisió de Rodríguez Zapatero de recuperar José Bono perquè es presenti com a número u per Toledo a les pròximes generals amb la promesa de passar a presidir el Congrés dels Diputats, si el PSOE guanya les eleccions revela que, Moncloa no té gens clar que obtindrà la victòria el pròxim març. És cert que Bono és un bon actiu amb vistes a arrabassar vots a la dreta a la Meseta. És cert també que Bono pot servir com a antídot a la campanya de marcat signe espanyolista i pseudocentralista que pot desenvolupar la cúpula del PP en concordància amb les repetides manifestacions rojigualdas a les quals han donat suport els conservadors en aquesta legislatura. Però Bono no agrada a la perifèria progressista. L'any 2000 ja va perdre el congrés del PSOE quan s'enfrontà al federalsita Zapatero per l'obert suport que aquest obtingué dels socialistes catalans i balears, entre d'altres. El discurs centralista, mesetari i estantís de Bono recull més detractors que partidaris entre els progressistes que aspiren a un model d'Estat menys depenent de Madrid i més bolcat en els desenvolupaments autonòmics. A més, si finalment és president al Congrés no cal esperar d'ell que sigui un element dinamitzador de les aspiracions dels autogoverns.

Cal donar un marge de confiança a Zapatero amb la seva decisió, sen's dubte feta a mida dels pròxims comicis. El PP ja s'ha encarregat de dir que la decisió de llançar Bono és «una besada de Judes» per part de Zapatero. És probable que no sigui així. És una acció fruit de la necessitat política per no deixar la bandera del mesetarisme únicament en mans del PP i que això li aporti més vots dels que desitjarien els socialistes.