Contra la nostàlgia, necessària, de Palma

Els parroquians del bar en aquesta hora són veïns i treballadors. Militars del quarter del carrer de La Mar, dependentes de la farmàcia de la plaça, de la perfumeria de devora, un arquitecte que també és pintor, l'amo de la floristeria de prop de Correus, alguns polítics «balears», en Jaume Gual i jo.

Em fa l'encàrrec d'escriurer-li un text per a la reedició del seu llibre Façanes de les botigues de Palma.
Parlam del món i de la bolla, de quan va fer el llibre, del pas del temps, de quantes botigues de les que va retratar queden encara obertes. De n'Alberto Quintana, autor d'El Sistema urbano de Mallorca, que Gual va conèixer. Poc abans de morir, amb en Quintana, havíem fet whiskies amb coca-cola a la mateixa taula on, ara, seim.

Partesc a ca meva a cercar el llibre en qüestió, del qual n'he de tenir, segur, un exemplar. El record perfectíssimament, façanes d'òptiques, botigues de queviures, perfumeries, lleteries amb l'aire de ciutat marcida. Jaume Gual hi fa un treball minuciós d'enquadraments, no se'n refiïn si els sembla que sempre és el mateix. No. De cap de les maneres. En una imatge hi ha l'amo de la botiga, amb una granera; a una altra, si hi fa falta, hi ha també l'entrada del costat, perquè dóna més relleu a la tramoia. N'hi ha una que m'impressiona, en el sentit total de la paraula. És una botiga de queviures, sense cap rètol. Res. Uns canastros i, damunt, unes caixes de fruita, uns panerets amb tomàtigues, unes sobrassades penjades als taulons, el número 16 a, dibuixat a mà. La sobrietat del que devia ser una botiga abans de qualsevol boom publicitari. «No logo». No sé, exactament, en Jaume sí que ho ha repassat, quantes n'hi ha encara que resten obertes de les que va retratar a la primera edició. Però, segurament, molt poques.

Alguns dels meus referents són en aquest llibre, és una lectura de ciutat que reconec en el llibre de Gual: les ulleres vermelles gegantines sense vidre, el paraigües enorme de la botiga del carrer dels Bastaixos (que ai! encara hi és!) i sobretot, la mà. Una mà alta, grossa, enorme, penjada sobre el portal d'una botiga i que entraven els mossos quan tancaven la tenda, una mà que em terroritzava de petit i encara ara, quan l'he vista retratada. I les olors de la ciutat. Com quan he revist la fotografia del colmado La Montaña, m'ha envestit aquella olor, mescla de sobrassades i formatge maonès; mon pare, al cel sia, s'hi aturava i entrava per mig d'aquell bosc d'embotits penjats i ens comprava una bona tallada de membrillo de tres colors: groc, verd i vermell. Era per a mi el tocar amb un dit al cel, la passejada perfecta: del moll de la Riba, cap al Pont del Tren, camí de ca nostra. Que ja no hi és, hi ha un clot majestuós que proclama la propera finca enorme que s'hi sembrarà.

No valen les rondalles, a més són poc urbanes, ni tampoc la poesia evocadora del jardí desolat amb el brollador eixut. El meu barri actual també ha quedat sense botigues. La Puertoriqueña, que mostra en Gual al llibre, avui és un restaurant de disseny i tapas. L'aire del temps; mirin vostès Eusebi Estada, un dels millor coneixedors de Palma ( La ciudad de Palma, 1884), era partidari d'enderrocar les murades, i ventilar la ciutat tancada i malaltissa. Amb la perspectiva actual ho trobaríem un sacrilegi. Per això se'm fa difícil el comentari evocador i nostàlgic, amarat de poesia. Perdonin. Me costa déu-i-esforç no caure dins el costumisme, dins l'Ayguafort de Maura, avui. En tenc una tendència grossa. I no sé exactament quin remei té, per fer amb la paraula escrita el mateix que va fer en Jaume Gual amb la seva càmera. Quan ho pens, tal vegada, m'hagi de respondre amb la meva particular mania de retratar, descriure, millor dit, personatges marginals, personatges que han quedat capolats per l'evolució de la ciutat, desadaptats "com les botigues de les fotografies", representants d'un temps que no és el d'avui: gent sense casa, dones "sempres són dones" alimentadores de moixos que pul·lulen de Santa Catalina al Puig de Sant Pere; inquilins solitaris, pobres de solemnitat...

Palma és modificada per forces potents, sempre més àgils que les planificacions sentimentals o romàntiques o que les fotografies poètiques del visual urbà. I les botigues antigues, conservades en les imatges d'en Jaume, són poemes simbolistes, poc realistes, i l'evocació no pot ser l'únic element d'anàlisi.

Em costa creure en el llibre de Jaume Gual, com un simple exercici contra la nostàlgia.
La Palma d'ahir trasplantada a avui. Podria parèixer una eina per a la lloança única del record. Massa senzill: tot era millor abans... Com a exemple, les esparteries; han estat fagocitades, amb un rot agre, per la nova cosa que hi ha al seu lloc, ara hi venen objectes de regal caríssims. Es conserva de forma condescendent i amb aire de superioritat, un detall del comerç antic: un rètol, una vidriera. Poca cosa més.

Perquè en Jaume Gual no se passeja retratant les botigues de disseny avantguardista o les cadenes comercials franquiciades i estandarditzades? No-llocs? No-llocs. Perquè el que mostra són llocs. Tenen la categoria de lloc, amb gent, clients, història i incardinació dins el barri.

O, tal vegada vol que facem una lectura més enllà de la imatge? Una semàntica de la ciutat? Un pàlpit del que vol dir urbà? Una drecera per a la lectura ràpida de les viles modernes? Un reliquiari del que estimàrem? Una penyora per als nostres fills?

És veritat que som dins l'època de la banalització, paradoxalment, també de la santificació d'aquest art-nouveau de panfonteta que representaven, quan es feren, algunes d'aquestes botigues. Però en el seu moment, quan eren nous aquests comerços que ara són vells, el baticor de la vida urbana estava sotmès a les mateixes constants que ara: hi havia batles (no batlesses, encara), clients, ciutadans que s'espantaren quan s'obrí al cap de cantó una sabateria amb nom rimbombant, per exemple La Fuerza del Destino, a la plaça del Progrés. Un progrés salvat del temps de la dictadura, amb l'aroma republicana, una drecera més de l'ideari o de l'imaginari col·lectiu amb el qual queden amarades, malgrat tot, les ciutats, molt més enllà de la política.

Ciutat ha canviat i ha crescut. Ha crescut i, tal vegada, no ha canviat tant. I mirant-la de més a prop ni ha canviat, ni ha crescut, si canviar era no mantenir el batec del que són i han representat les ciutats dins la història: capdavanteres del progrés i la modernitat, de la tècnica i del pensament. Però, passejar "amb l'atrezzo del comerç com un dels seus decorats, com ho són els músics ambulants, les clavelleres furtadores de carteres, la gent atabalada parlant pels seus telèfons mòbils..." és un dels exercicis bàsics del viure urbanita.

Això és la nostra ciutat, un espai que a alguns els repel·leix i a altres els dóna seguretat, un espai que acull sense demanar massa a canvi i que a vegades, segrega, demanant el que no importa, que es fa estimar. Palma, altiva i menyspreativa amb qui l'habita, que dóna servei i que provoca tensió, un espai de contradiccions, on floreix damunt la podridura "com els bolets" el progrés i, ara per a nosaltres, la nostàlgia.

Nostàlgics a contracor. Per mi, la proposta d'en Jaume Gual m'ha permès salvar, almanco, els mobles més valuosos dels meus naufragis, ficticis i quotidians.