No tot és color de rosa, per al PSOE balear. Segur que seria pitjor si en lloc de trobar-se amb el poder de manera tan sobtada continuàs a l'oposició. Tanmateix la mel que és el manejar les presidències de l'Ajuntament de Palma, els tres consells insulars i el Govern "així com les parts estratègiques de cada institució" no han apagat la tradicional afició a les guerrilles internes i, a la primera ocasió, a tirar-se sal uns als altres sobre ferides reals o imaginàries. S'han pogut copsar o a vegades intuir aquestes actituds durant els últims mesos: discrepàncies per Son Espases, ídem per la pretensió del president Francesc Antich de voler construir habitatges socials en sòl rústic, estranyes posicions davant de ses Fontanelles...

A l'horitzó del PSOE illenc ja se veuen els successius congressos orgànics, que se celebraran el pròxim estiu. El balear, els insulars i els locals. Cada família pren posicions i fa la traveta a les altres tant com pot. Tothom s'intenta col·locar com pot en aquesta carrera que finalitzarà amb una direcció que haurà d'assumir un repte que mai no ha tengut davant, el PSOE balear. Però abans s'hauran de dilucidar moltes coses. Continuarà essent secretari general Francesc Antich?, que pareix que sí. Com quedaran les tenses relacions entre ell i Francina Armengol? Què farà Joana Barceló: se n'anirà a Madrid o quedarà aquí? Quin paper assumirà el clan eivissenc amb un Xicu Tarrès que pot ser una peça molt important en el socialisme illenc a mitjan termini? Com se pot fer encaixar Aina Calvo en el partit si passa olímpicament de les guerres internes per copsar el poder orgànic?, i això essent Palma l'essència de l'estratègia socialista a Mallorca i a Balears i tenint només a l'abast l'heterodoxa batlessa com a reclam de futur que doni màximes garanties en tan important plaça...

El pròxim estiu sabrem les respostes. I és probable que fins aleshores se produeixin moviments interns que aportin no poca tensió orgànica. Normal. Són les coses dels partits i la lògica per la qual se condueixen. Una lògica que sovint és impossible d'entendre per la gent de fora. Ja veurem què passa. En qualsevol cas, tots els noms abans citats hauran d'arribar a un pacte, per mínim que sigui, que atorgui a l'ara esquelètic partit tota la musculatura que li cal, si volen convertir-se en una formació amb esperances de ser quelcom més que un aspirant a qui toqui la loteria, com passà el passat mes de maig. Perquè a hores d'ara el PSOE és un partit en efecte esquelètic. A Eivissa està en quadre, a l'espera de com se resolgui l'afer de suposada corrupció que l'afecta, i sabent, sobretot, que les possibilitats de créixer són molt complicades, perquè no podria ser a costa del PP sinó dels aliats. A Formentera té el cartell penjat de «passi el següent». A Menorca és on és més fort, però el pes relatiu en el total balear, i sobretot si Barceló se'n va, és poc i, a més, difícilment pot esperar augmentar més del que ja té. A Mallorca és a on més camí per córrer té per endavant. Però per anar amb garanties necessita de manera imprescindible primer de tot aclarir com encaixar les peces bàsiques. O sigui quins papers han de tenir i com s'han de relacionar Antich, Armengol i Calvo.

La connexió dels tres líders "i ho són, cadascú a la seva manera i en el seu àmbit" és essencial perquè el PSOE encari, després dels congressos de l'any que ve, cap al 2011 amb prou garanties de creixement. Aquest és el repte que té davant el partit socialista. Conjugar les molt diferents característiques que presenten els tres polítics. La qual cosa significa no fer-se travetes i en especial repartir les àrees de responsabilitat orgànica, tenint, a més, una estructura de partit que els catapulti, cosa que no tenen. El perill per al PSOE és que de manera fàctica se vagi consolidant el que ara se pot només sospitar: que cada un dels tres quedi al seu redol i, per no discutir ni xocar, s'arribi a un pacte no pacte, o sigui cadascú a ca seva i la feina comuna sense fer.