«Guerra a muerte a los Españoles»

Pel que fa a Veneçuela, la lluita per separar-se d'Espanya fou especialment llarga i cruenta. En aquest país de majoria «parda», és a dir fruit d'una confusa mescla de blancs, negres i, en menor mesura, indis, el procés independentista també fou liderat pels criolls. Com pertot arreu, el fet que els espanyols peninsulars monopolitzassin el gran comerç i els principals càrrecs polítics, són algunes de les principals causes de l'esclafit revolucionari antiespanyol. Per cert, que un dels protagonistes d'una precursora conspiració independentista fou un mallorquí injustament oblidat, Joan Baptista Picornell, que havia estat deportat per les autoritats borbòniques a La Guaira (Veneçuela). Ara fa dos segles, un eclesiàstic denuncià els plans de Picornell, Manuel Gual i J. M. España, que pretenien instaurar una república independent i socialment igualitària. El revolucionari mallorquí aconseguí escapar a Curaçao (Antillas Holandeses) i continuà donant suport als independentistes.

Però no va esser fins a l'abril del 1810 quan el capítol (consistori municipal) de Caracas destituí el governador i capità general espanyol i assumí la sobirania com a Junta Suprema de Caracas. Aviat convocà unes eleccions i es reuní un Congrés on hi eren representades la majoria de províncies de Veneçuela, si bé n'hi va haver tres que romangueren fidels als espanyols. El juny del 1811, el Congrés proclamà la Primera República independent de Veneçuela, que aviat va esser dirigida per Francisco Miranda. L'estiu del 1812, els reialistes, dirigits per José Tomás Boves, contraatacaren i destruïren la primera experiència independentista veneçolana.

Amb tot, els independentistes no es donaren per vençuts i, Santiago Mariño, des de l'est, i Simón Bolívar, des de l'oest, procedieren a «alliberar», per segona vegada, Veneçuela. En aquell moment el trencament, l'abisme entre espanyols i americans havia arribat a un punt tan alt, que Bolívar decretà la «guerra mort als espanyols» (juny del 1813). La repressió espanyolista (reialista) contra la Confederació de Veneçuela havia estat terrible. En paraules de Bolívar, «els bàrbars espanyols us han anihilat amb la rapinya, i us han destruït amb la mort; han violat els drets sagrats de la gent; han infringit les capitulacions i els tractats més solemnes; i, en fi, han comès tots els crims». En conseqüència, calia «mostrar a les nacions del món que no s'ofèn impunement als fills de l'Amèrica». Així, continua el decret de Bolívar, «tot espanyol que no conspiri contra la tirania en favor de la causa justa (...) serà tengut per enemic, castigat com a traïdor a la pàtria, i en conseqüència irremissiblement passat per les armes».

Dos segles després, els descendents, i continuadors, de Ferran VII i de Bolívar, ja no es declaren la guerra a mort, però continuen posant de relleu que Iberoamèrica és una quimera.