Els recents problemes diplomàtics entre Veneçuela i Espanya han
posat de relleu, una vegada més, que parlar un mateix idioma no és
garantia d'entesa o de solidaritat. El desencontre polític entre
l'Amèrica Llatina i Espanya data del segle XVIII i va aflorar en
les llargues i, en alguns casos, cruentes guerres per la
independència (1810-1826). Pertot arreu, Espanya es va haver de
retirar, però sempre ho va fer combatent fins a la darrera
fortalesa, fins al darrer batalló. En diverses ocasions, els
independentistes més moderats proposaren solucions de compromís que
passaven per establir monarquies borbòniques independents, però
sempre foren completament rebutjades des de Madrid. I això, que en
tots els casos, els processos separatistes foren liderats per
criolls, és a dir, per descendents d'espanyols nascuts a Amèrica. A
més, Espanya només reconegué dècades després les noves repúbliques
hispanoamericanes. I encara pitjor, el 1861-62, intervengué
militarment contra Mèxic; el 1861, reincorporà Santo Domingo on
aviat es produí una insurrecció independentista, que triomfà el
1865; i el 1863-65, un estol de l'armada espanyola mantengué una
delirant guerra contra Perú, Xile, Equador i Bolívia. Tampoc no va
ajudar a les bones relacions entre els hispans dels dos hemisferis
la incapacitat d'Espanya per dirigir a les darreres colònies, Cuba,
Puerto Rico i les Filipines, un procés ordenat cap a la
independència. La decisió del líder conservador Antonio Cánovas del
Castillo d'enviar fins al darrer home i gastar fins a la darrera
pesseta contra els separatistes cubans, podria encapçalar una
antologia de desbarats polítics però fou acollida amb entusiasme
per l'opinió pública espanyola de l'època.
Pel que fa a Veneçuela, la lluita per separar-se d'Espanya fou
especialment llarga i cruenta. En aquest país de majoria «parda»,
és a dir fruit d'una confusa mescla de blancs, negres i, en menor
mesura, indis, el procés independentista també fou liderat pels
criolls. Com pertot arreu, el fet que els espanyols peninsulars
monopolitzassin el gran comerç i els principals càrrecs polítics,
són algunes de les principals causes de l'esclafit revolucionari
antiespanyol. Per cert, que un dels protagonistes d'una precursora
conspiració independentista fou un mallorquí injustament oblidat,
Joan Baptista Picornell, que havia estat deportat per les
autoritats borbòniques a La Guaira (Veneçuela). Ara fa dos segles,
un eclesiàstic denuncià els plans de Picornell, Manuel Gual i J. M.
España, que pretenien instaurar una república independent i
socialment igualitària. El revolucionari mallorquí aconseguí
escapar a Curaçao (Antillas Holandeses) i continuà donant suport
als independentistes.
Però no va esser fins a l'abril del 1810 quan el capítol
(consistori municipal) de Caracas destituí el governador i capità
general espanyol i assumí la sobirania com a Junta Suprema de
Caracas. Aviat convocà unes eleccions i es reuní un Congrés on hi
eren representades la majoria de províncies de Veneçuela, si bé
n'hi va haver tres que romangueren fidels als espanyols. El juny
del 1811, el Congrés proclamà la Primera República independent de
Veneçuela, que aviat va esser dirigida per Francisco Miranda.
L'estiu del 1812, els reialistes, dirigits per José Tomás Boves,
contraatacaren i destruïren la primera experiència independentista
veneçolana.
Amb tot, els independentistes no es donaren per vençuts i,
Santiago Mariño, des de l'est, i Simón Bolívar, des de l'oest,
procedieren a «alliberar», per segona vegada, Veneçuela. En aquell
moment el trencament, l'abisme entre espanyols i americans havia
arribat a un punt tan alt, que Bolívar decretà la «guerra mort als
espanyols» (juny del 1813). La repressió espanyolista (reialista)
contra la Confederació de Veneçuela havia estat terrible. En
paraules de Bolívar, «els bàrbars espanyols us han anihilat amb la
rapinya, i us han destruït amb la mort; han violat els drets
sagrats de la gent; han infringit les capitulacions i els tractats
més solemnes; i, en fi, han comès tots els crims». En conseqüència,
calia «mostrar a les nacions del món que no s'ofèn impunement als
fills de l'Amèrica». Així, continua el decret de Bolívar, «tot
espanyol que no conspiri contra la tirania en favor de la causa
justa (...) serà tengut per enemic, castigat com a traïdor a la
pàtria, i en conseqüència irremissiblement passat per les
armes».
Dos segles després, els descendents, i continuadors, de Ferran
VII i de Bolívar, ja no es declaren la guerra a mort, però
continuen posant de relleu que Iberoamèrica és una quimera.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.