Els recents problemes diplomàtics entre Veneçuela i Espanya han posat de relleu, una vegada més, que parlar un mateix idioma no és garantia d'entesa o de solidaritat. El desencontre polític entre l'Amèrica Llatina i Espanya data del segle XVIII i va aflorar en les llargues i, en alguns casos, cruentes guerres per la independència (1810-1826). Pertot arreu, Espanya es va haver de retirar, però sempre ho va fer combatent fins a la darrera fortalesa, fins al darrer batalló. En diverses ocasions, els independentistes més moderats proposaren solucions de compromís que passaven per establir monarquies borbòniques independents, però sempre foren completament rebutjades des de Madrid. I això, que en tots els casos, els processos separatistes foren liderats per criolls, és a dir, per descendents d'espanyols nascuts a Amèrica. A més, Espanya només reconegué dècades després les noves repúbliques hispanoamericanes. I encara pitjor, el 1861-62, intervengué militarment contra Mèxic; el 1861, reincorporà Santo Domingo on aviat es produí una insurrecció independentista, que triomfà el 1865; i el 1863-65, un estol de l'armada espanyola mantengué una delirant guerra contra Perú, Xile, Equador i Bolívia. Tampoc no va ajudar a les bones relacions entre els hispans dels dos hemisferis la incapacitat d'Espanya per dirigir a les darreres colònies, Cuba, Puerto Rico i les Filipines, un procés ordenat cap a la independència. La decisió del líder conservador Antonio Cánovas del Castillo d'enviar fins al darrer home i gastar fins a la darrera pesseta contra els separatistes cubans, podria encapçalar una antologia de desbarats polítics però fou acollida amb entusiasme per l'opinió pública espanyola de l'època.
Pel que fa a Veneçuela, la lluita per separar-se d'Espanya fou especialment llarga i cruenta. En aquest país de majoria «parda», és a dir fruit d'una confusa mescla de blancs, negres i, en menor mesura, indis, el procés independentista també fou liderat pels criolls. Com pertot arreu, el fet que els espanyols peninsulars monopolitzassin el gran comerç i els principals càrrecs polítics, són algunes de les principals causes de l'esclafit revolucionari antiespanyol. Per cert, que un dels protagonistes d'una precursora conspiració independentista fou un mallorquí injustament oblidat, Joan Baptista Picornell, que havia estat deportat per les autoritats borbòniques a La Guaira (Veneçuela). Ara fa dos segles, un eclesiàstic denuncià els plans de Picornell, Manuel Gual i J. M. España, que pretenien instaurar una república independent i socialment igualitària. El revolucionari mallorquí aconseguí escapar a Curaçao (Antillas Holandeses) i continuà donant suport als independentistes.
Però no va esser fins a l'abril del 1810 quan el capítol (consistori municipal) de Caracas destituí el governador i capità general espanyol i assumí la sobirania com a Junta Suprema de Caracas. Aviat convocà unes eleccions i es reuní un Congrés on hi eren representades la majoria de províncies de Veneçuela, si bé n'hi va haver tres que romangueren fidels als espanyols. El juny del 1811, el Congrés proclamà la Primera República independent de Veneçuela, que aviat va esser dirigida per Francisco Miranda. L'estiu del 1812, els reialistes, dirigits per José Tomás Boves, contraatacaren i destruïren la primera experiència independentista veneçolana.
Amb tot, els independentistes no es donaren per vençuts i, Santiago Mariño, des de l'est, i Simón Bolívar, des de l'oest, procedieren a «alliberar», per segona vegada, Veneçuela. En aquell moment el trencament, l'abisme entre espanyols i americans havia arribat a un punt tan alt, que Bolívar decretà la «guerra mort als espanyols» (juny del 1813). La repressió espanyolista (reialista) contra la Confederació de Veneçuela havia estat terrible. En paraules de Bolívar, «els bàrbars espanyols us han anihilat amb la rapinya, i us han destruït amb la mort; han violat els drets sagrats de la gent; han infringit les capitulacions i els tractats més solemnes; i, en fi, han comès tots els crims». En conseqüència, calia «mostrar a les nacions del món que no s'ofèn impunement als fills de l'Amèrica». Així, continua el decret de Bolívar, «tot espanyol que no conspiri contra la tirania en favor de la causa justa (...) serà tengut per enemic, castigat com a traïdor a la pàtria, i en conseqüència irremissiblement passat per les armes».
Dos segles després, els descendents, i continuadors, de Ferran VII i de Bolívar, ja no es declaren la guerra a mort, però continuen posant de relleu que Iberoamèrica és una quimera.
