Dissabte passat va tenir lloc, al Teatre Principal de Palma, l'acte d'entrega dels premis Mallorca en la seva modalitat de narrativa, poesia i textos teatrals. Es tractava d'un acte institucional -potser massa seriós-, que va tenir ingredients de qualitat -una representació teatral de Corcada Teatre i un vídeo sobre la literatura a Mallorca. Com quasi sempre els discursos dels premiats -els de les polítiques, Francina Armengol i Joana Lluïsa Mascaró, varen ser molt correctes i mesurats en el temps- es varen fer eterns. Però no vull dedicar aquesta columna a l'entrega dels Premis Mallorca, que no són més que un motiu per parlar dels premis en general.
Hi ha moltes persones antipremis. Quasi tothom s'hi declara, antipremis. Fins i tot aquells que es presenten, i de vegades n'han guanyat algun, diuen que no els agraden els premis. No ho sé, supòs que no queda bé, que queda millor fer-se el desmenjat amb talent... Val la pena, però, pensar-hi una estona.
Els premis en llengua catalana tenen una triple importància. D'una banda, signifiquen posar en valor els nostres productes literaris i els nostres autors. D'altra banda, expressen un suport al fet creatiu i a uns creadors massa deixats de costat. Finalment, constitueixen un impuls de la normalització lingüística dins l'àmbit literari. Em fa la sensació que aquests, i molts d'altres motius, són elements prou destacables com per no menysprear tots els premis literaris d'una sola tacada.
Per tant, tot i ser conscients que els problemes de la cultura no s'arreglen únicament amb els premis i que són moltes les inversions i les polítiques necessàries, benvinguts siguin uns premis que, com els de dissabte, tendeixen a la posada en valor del fet literari i a la normalització de la nostra llengua i cultura. Tot suma i hi ha massa elements en contra com per restar-nos allò que tota cultura té, l'autoreconeixement mitjançant els premis.
