El President Antich va fer-se a un costat de la porta i Madame Rosa va travessar el portal amb un somriure àcid que reforçava la seva emprenyadura. A l'entrada del Consolat de Mar, l'esperaven en Durruti i els altres moixos amb ganes d'esbroncar-la, en record del seu pas pel govern. Els serveis de seguretat la protegiren i així i tot no pogueren evitar que li tiressin espines de peix i caps d'arengada a voler. Va haver de fer ús del reservat del president per espolsar-se les escates dels cabells. Un cop reintegrada a la reunió, va ésser contundent. Exigesc la dimissió immediata d'en Joan Lladó, va dir Madame Rosa. Els moixos són de la FAI, no són d'Esquerra, li va respondre el President. I per tal d'acontentar-la li va oferir berenar. Berenam d'un pa amb oli amb un all fregat?, va proposar. No va estar-hi del tot d'acord, Madame Rosa. Vull dir que l'oferta li va semblar oportuna, però no estava disposada a compartir un berenar de carreter. A mi m'agraden les coses d'aquí, va excusar-se el President. Què vols que et digui? -li va respondre Madame Rosa- Quan vaig a Valldemossa no tenc inconvenient a menjar una coca de patata. I emfatitzà: Però som a Presidència! A petició de Madame Rosa, els cambrers serviren champignons farcis aux noix, hojaldre de rabo de vaca sobre esencia de hongos i un platet d'olives trencades per fer cas a la gastronomia insular. El President s'ho mirava tot, una mica esverat. I que hi estarà conforme en Manera amb la factura?, va demanar-se en veu alta. No em diguis que tens consciència de pobre, li va recriminar Madame Rosa. Va prosseguir: A més a més qui comanda a Son Ribot, l'amo o s'al·lot? Immediatament anaren per feina. Madame Rosa el va felicitar per fer cas al Partit Popular i tirar endavant el projecte del nou hospital a Son Espases, i el President va donar-li les gràcies, tot i que va voler matisar que el projecte no era ben bé el mateix perquè els socialistes havien introduït mesures de protecció del tresor arqueològic. Tan aviat com els obrers m'han comunicat que havien trobat tres caragols fossilitzats he ordenat que els dipositessin dins un cossiol, va dir el President. Va fer cara de passar dels caragols, Madame Rosa. A Valldemossa els bullen amb moraduix i una mica de pebre de cirereta, però a mi únicament m'interessen a la Bourgogne, va comentar. T'aboc dos dits de vi?, va demanar-li, sol·lícit, el President. Els preferesc de Don Pérignon i, si han d'ésser dos dits, que siguin verticals, va respondre Madame Rosa. Entre mos i glopada abordaren els temes conflictius. Madame Rosa no va trigar gaire a posar el tema estrella sobre la taula: els socialistes volen destruir Espanya. El President va alçar les celles talment Carrero Blanco, cosa que sol fer únicament quan ha de dir un uep aquí. I efectivament va exclamar uep aquí! I afegí: Al manco per a mi aquesta afirmació no compta. Pensa, tu, que el dia abans que n'Ocaña pujàs el Turmalet no podia dormir...! Madame Rosa li mostrà la copa buida, i el President la hi omplí. No per això Madame Rosa va rebaixar el to agressiu. Si ets tan espanyol com pretens -li va enflocar-, ja em diràs quan dus a torejar en José Tomás. Va posar cara de circumstàncies, el President. I si els maulets em fan el repèl...?, va argumentar, cautelós. Va somriure Madame Rosa. Que te n'aboc dos dits més?, va demanar-li el President. Va respondre: Verticals, però. I va passar a l'atac. IB3 no respecta les modalitats balears -va dir-, cosa que preocupa moltíssim el Partit Popular, fins i tot a Mariano. Va assentir, el President. I un estudi ben fet, però allò que es diu ben fet i, sobretot, imparcial d'en Rabasco -va prosseguir-, arriba a la conclussió que els castellanoparlants se senten marginats. Va protestar, el President. Pensa tu! -va respondre- Si quan em ve a veure en Jorge Lorenzo em faig un tip de parlar caraquenyo...! Amb l'índex de la mà dreta, Madame Rosa li va dir que no era cert. No jove -li va entimar- quan tractes amb els de l'Obra Cultural ets un calçasses. Va sospirar, el President. Proposà fer un altre brindis i Madame Rosa va estar-hi d'acord. I jo que no puc demanar alguna cosa?, va voler saber el President. Els estadistes, a la taula, no tenen secrets, digué Madame Rosa. Idò ja em diràs com s'ha produït el forat del Palma Arena, el d'acció social, el del metro..., deixà caure el President. Ai, guapet de cara...! -respongué Madame Rosa parafrasejant el professor de Georgetow- A qué hora me dices que juega el Madrid? Aleshores el President agafà la botella. Saps què et sé dir...? -li comentà- Que els dos dits que queden poden ésser per a en Durruti. Madame Rosa encaixà la grosseria. Va espolsar-se una espina de peix que li guaitava per la pitrera i sortí a la sala de premsa. Així i tot declarà que la trobada havia estat un èxit i el President va estar-hi d'acord. De la discreció dels dos se'n diu tenir sentit d'Estat.