Poesia i ciència en Àngel Terron

À mon seul désir, d'Àngel Terron, pot interpretar-se com un dietari de practicant rigorós de la parenta pobra, que al mateix és un científic, per descomptat, i que de més a més domina suficientment l'anglès, en funció del seu treball professional, perquè set entrades de les trenta-una que composen el llibre li hagin sortit, amb tota naturalitat, en aquest idioma. Cal remarcar també la presència de disset poemes en prosa i tres consistents en una sola frase. Tot plegat donant com a resultat un conjunt més aviat inhabitual dins els usos i costums establerts del nostre gènere. Però evidentment la classificació taxonòmica d'un llibre com À mon seul désir no té gaire sentit, si cap. Com ens recorda l'autor a l'inici del poema Escoles de poesia, «No hi ha escoles de poesia, sols la contemplació», una traducció d'un vers de Yeats que segurament el millora veritat com un temple que massa sovint oblidem els afectats de lletraferidura. Per altra banda, l'autor, com a científic, està afectat també pel principi que «quan un vol descriure la realitat, neix la ficció». Sols la contemplació, eventualment, pot possibilitar fer una mica de camí efectiu. La contemplació que és repeteix -és un dir- amb molta dificultat, perquè «a la vida humana res no es repeteix, ja que nosaltres no som mai els mateixos, envellim i no podem renovellar els somnis». I encara es permet d'afegir, acte seguit: «Quasi no podem tenir somnis perquè no dormim». I alguna altra rampellada d'humor negre, com «i no s'estronca mai l'ànsia de cinèixer, malgrat que ens neguin el fons per a la investigació». Així, el poeta pot demanar-se: «Si tot s'esbaldrega, quina serà la nostra certesa?». Com també: «Hi ha cap ànima dins la nostra persona», com es tradueix a si mateix (tots els poemes en anglès estan acompanyats per la versió catalana).