La cita és a les vuit del matí, servidor hi vaig d'acompanyant. Arribam a la clínica a les vuit en punt. És una clínica privada de Palma, molt avinent. Moltes persones tenim una assegurança privada sobretot per les petites coses de la vida, molèsties, itevés, anàlisis, etc.: en fi, amb aquestes assegurances, compram comoditat, sobretot, guanyam temps. Un tràmit burocràtic i se'ns envia al tercer pis, a esperar. A l'ascensor, un mallorquí es pregunta si l'aparell resistirà tant de pes: és l'excusa per comunicar-nos "no el coneixem de res" que ha perdut cinquanta kilos en poc temps. Vaig tenir un infart, diu, i vaig dir s'ha acabat, a partir d'ara, bledes. Un altre mallorquí intervé: de bledes n'hi ha de dues castes, les de menjar i les que et pega la vida. Són les vuit i vint i no em sent en condicions de participar en el col·loqui ascensoral que el darrer ponent pareixia voler proposar. A més, ja som al tercer pis. Una qüestió: si a les clíniques se'ns volen emetre imatges que ens hipnotitzin, que ens relaxin, em sembla molt bé. Però no abuseu dels impressionistes, per Déu. Els renoires i els monets estan molt bé en els museus, però convertits en pòster i emmarcats amb un vasa molt fina i daurada, acaben sent un producte que respon sobretot a la carrincloneria, a la cursileria universal. Aquestes nimfes, a més, posades en un corredor de clínica "no en parlem quan estan a un hotel" provoquen comentaris sobre com n'és, d'agradable, un «quadre abstracte però on se veu lo que hi ha pintat», i un ha de córrer a l'excusat per por de vomitar al passadís. Les nou. Ni una indicació, ni un avís, cap document escrit en la llengua pròpia del país. Tanta sort que no arriba "no sé si a altres bandes en tenen" l'Hilo Musical, que acabaria de completar el quadre. Què deu fer el metge? Les nou i mitja. Adesiara criden algú, se segueix un ordre incomprensible per als que estam a la cua "dir-ne sala d'espera seria excessiu. Un quart per a les deu. Les deu. Comentaris molt tímids: no hi ha dret, això és pitjor que la Seguretat Social. No ho sé, però, ara per ara, avui el metge ja ens ha fet perdre quatre hores: dues més dues. Li hem de demanar explicacions? No, perquè dirà allò tan irritant: hem tengut una urgència. Sempre, sempre des que hi ha sales d'espera per a metges hi ha hagut una urgència que tu pagues amb el teu temps. Ni li passarà pel cap, al doctor, que la seva actitud és de molt mala educació, és insultant, és grollera. No se li pot dir que és un groller. Però ho és. No respecta el seu pacient, el seu conciutadà. Deu i dotze minuts. La persona citada a les vuit és cridada al despatx del metge. Deu confiar que en aquest instant, quan el pacient es posa a les seves mans, tot és reverència i agraïment. El que vulgui. Però és un groller. En sortir de la clínica, m'hi torn a fixar: molt de disseny en el hall. Sí. Però hi ha una actitud que no arriba a canviar. És feta dels vestigis d'una prepotència, d'una altivesa que molts de metges joves han deixat enrere. Els que no, abans de curar-te el braç t'han creat un estrès insuportable.