Des de fa una temporada, llegesc menys. Exactament, d'ençà que
he tornat a viure a Menorca, ja fa quatre mesos. I això que hom
tendeix a pensar que més aviat hauria de succeir el contrari. La
majoria d'amics i amigues mallorquins s'apunten al tòpic: «Ah,
Menorca... Allà sí que s'hi viu tranquil...! Ara deus tenir més
temps per a tu», i tot això. No dic que no sigui així en general
perquè, certament, la qualitat de vida a Menorca és molt superior a
la de, posem per cas, molts barris perifèrics de Palma, deixats de
la mà de Déu des de fa tants anys que la seva sordidesa se
t'encomana només de passar-hi. Ara compta tu si hi vius... No, el
problema de llegir poc no és Menorca, el problema som jo: he caigut
víctima d'una de les grans malalties de la nostra època: la feina i
els deures m'ocupen gairebé tot el dia, i quan arriba el vespre em
queden poques energies per aferrar-me a segons quines lectures. Ho
confés: mai, fins ara, havia sacrificat la lectura a causa d'un
excés de treball. Deu ser l'edat, també?
Supòs que el pitjor que podria fer és resignar-me a aquesta
situació. El cos em demana a crits una solució, perquè el sentit
comú em diu que això no pot ser bo. Per escriure necessit llegir.
Per escriure una línia, abans n'he d'haver llegit cent, o més. I
ara, quan veig els prestatges de casa plens de volums magnífics que
m'esperen, o aquell llibre de no gaires pàgines que dura massa dies
damunt la tauleta de nit, quan fins i tot ja no em corseca el
remordiment econòmic d'abans («aquest mes he gastat massa en
llibres»), em pos malalt. Zadie Smith, la brillant autora de Dents
blanques i Sobre la bellesa, deia que ella no va a cap teràpia
perquè llegeix i escriu. La seva vida, diu, ha estat des que va
anar a Cambridge «un llarg dia de lectura». De moment jo tampoc no
hi vaig, a cap teràpia, però no estic tan segur de no apuntar-m'hi
en un futur proper si no som capaç de recuperar, ni que sigui un
poquet, el temps per a les bones lectures.
Hi ha molta gent que no llegeix, ja ho sé. Però jo no sé com
s'ho fan per contrarestar tota la merda que t'aboca cada dia la
societat de la (des)informació. Jo, fins ara, ho havia fet a través
dels llibres. En els pensaments dels grans mestres, en la bellesa
d'un poema, en la lucidesa d'un bon assaig, en la dependència d'una
trama de ficció ben teixida, sempre hi he trobat algun motiu per
reconciliar-me amb el món. I no sé com ho faria si no pogués
llegir.
Harold Bloom atribueix els baixos índexs de lectura de la
generació actual del món occidental a la invasió d'allò que ell ha
anomenat amb sornegueria les tecnologies de la distracció. Pel
crític nord-americà, la generació més preparada de la història, els
homes i dones que tenim unes possibilitats de viure la cultura com
mai cap altra generació havia aconseguit, tiram el nostre temps
"l'única cosa que no ens és aliena, deia Sèneca" en un fenomenal
exercici de dispersió que, bàsicament, ens buida la ment. Vaja.
Potser l'omnipresència d'estris electrònics que ens mantenen
connectats amb el món "el correu electrònic i el telèfon en
qualsevol de les seves modalitats: i no provis d'aturar-los!", en
lloc d'aconseguir que les nostres relacions siguin més intenses i
profundes, en realitat les han fetes més disperses i
superficials.
Calla, que ara se m'ocorre una idea: i si un dia "en jubilar-me,
per exemple" em desconnectàs? I si practicàs una mena de suïcidi
electrònic i tornàs a les relacions humanes sense crosses
tecnològiques? Potser tindria temps de llegir i tot....
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.