Des de fa una temporada, llegesc menys. Exactament, d'ençà que he tornat a viure a Menorca, ja fa quatre mesos. I això que hom tendeix a pensar que més aviat hauria de succeir el contrari. La majoria d'amics i amigues mallorquins s'apunten al tòpic: «Ah, Menorca... Allà sí que s'hi viu tranquil...! Ara deus tenir més temps per a tu», i tot això. No dic que no sigui així en general perquè, certament, la qualitat de vida a Menorca és molt superior a la de, posem per cas, molts barris perifèrics de Palma, deixats de la mà de Déu des de fa tants anys que la seva sordidesa se t'encomana només de passar-hi. Ara compta tu si hi vius... No, el problema de llegir poc no és Menorca, el problema som jo: he caigut víctima d'una de les grans malalties de la nostra època: la feina i els deures m'ocupen gairebé tot el dia, i quan arriba el vespre em queden poques energies per aferrar-me a segons quines lectures. Ho confés: mai, fins ara, havia sacrificat la lectura a causa d'un excés de treball. Deu ser l'edat, també?
Supòs que el pitjor que podria fer és resignar-me a aquesta situació. El cos em demana a crits una solució, perquè el sentit comú em diu que això no pot ser bo. Per escriure necessit llegir. Per escriure una línia, abans n'he d'haver llegit cent, o més. I ara, quan veig els prestatges de casa plens de volums magnífics que m'esperen, o aquell llibre de no gaires pàgines que dura massa dies damunt la tauleta de nit, quan fins i tot ja no em corseca el remordiment econòmic d'abans («aquest mes he gastat massa en llibres»), em pos malalt. Zadie Smith, la brillant autora de Dents blanques i Sobre la bellesa, deia que ella no va a cap teràpia perquè llegeix i escriu. La seva vida, diu, ha estat des que va anar a Cambridge «un llarg dia de lectura». De moment jo tampoc no hi vaig, a cap teràpia, però no estic tan segur de no apuntar-m'hi en un futur proper si no som capaç de recuperar, ni que sigui un poquet, el temps per a les bones lectures.
Hi ha molta gent que no llegeix, ja ho sé. Però jo no sé com s'ho fan per contrarestar tota la merda que t'aboca cada dia la societat de la (des)informació. Jo, fins ara, ho havia fet a través dels llibres. En els pensaments dels grans mestres, en la bellesa d'un poema, en la lucidesa d'un bon assaig, en la dependència d'una trama de ficció ben teixida, sempre hi he trobat algun motiu per reconciliar-me amb el món. I no sé com ho faria si no pogués llegir.
Harold Bloom atribueix els baixos índexs de lectura de la generació actual del món occidental a la invasió d'allò que ell ha anomenat amb sornegueria les tecnologies de la distracció. Pel crític nord-americà, la generació més preparada de la història, els homes i dones que tenim unes possibilitats de viure la cultura com mai cap altra generació havia aconseguit, tiram el nostre temps "l'única cosa que no ens és aliena, deia Sèneca" en un fenomenal exercici de dispersió que, bàsicament, ens buida la ment. Vaja. Potser l'omnipresència d'estris electrònics que ens mantenen connectats amb el món "el correu electrònic i el telèfon en qualsevol de les seves modalitats: i no provis d'aturar-los!", en lloc d'aconseguir que les nostres relacions siguin més intenses i profundes, en realitat les han fetes més disperses i superficials.
Calla, que ara se m'ocorre una idea: i si un dia "en jubilar-me, per exemple" em desconnectàs? I si practicàs una mena de suïcidi electrònic i tornàs a les relacions humanes sense crosses tecnològiques? Potser tindria temps de llegir i tot....
