En aquest món nostre hi ha ben poques coses que donin alegria. Tot són desastres, la mare naturalesa se desboca sovint damunt els manco afortunats, hi ha violència de tota casta, també guerres interminables i absurdes, fanatisme i mil calamitats més que fan que la majoria de vegades pensis que no paga la pena ni encendre el televisor, perquè així ens estalviarem patiments.
La vida quotidiana tampoc és per tirar coets. Una societat de cada vegada més poc solidària i més salvatge, on l'amabilitat i l'educació pareixen paraules passades de moda i sense cap sentit. Encara que, quan manco t'ho esperes, et topes amb gent i fets que et fan reconciliar amb la humanitat. Un d'aquest fets va ésser assistir a la presentació a l'Espai Mallorca de Barcelona de la exposició fotogràfica «NO MÉS NOMA» de Carles Domènech sobre els infants africans afectats per aquesta malaltia. Tenia una lleugera idea sobre la terrible afecció, però molt de passada. Veure les fotos d'aquelles nines, amb greus deformacions facials, però que no han perdut la natural alegria d'ésser infants, em va commoure. En Carles ha sabut retratar la crua realitat sense dramatismes, les seves fotos han aconseguit que el públic darrera la crueltat d'aquelles cares mutilades pugui copsar que són això, només infants víctimes d'una malaltia que amb un poc de penicil·lina, una adequada nutrició i una bona higiene s'hauria pogut evitar. Nosaltres anam sobrats de tot i encara tot lo dia remugam. Em vaig sentir molt petita al costat de la gent de la Fundació Campaner, radicada a Mallorca i que dedica tots els seus esforços a lluitar en contra de la malaltia a Níger i que, gràcies a ells, molts d'infants recobraran l'esperança que no haurien d'haver perdut mai. Vaig entendre perfectament en Carles quan va dir que després de conèixer aquests infants i la gent que els ajuda, ja mai més pots ser el mateix.
L'altre fet fou una telefonada que vaig rebre. Una senyora amb veu molt educada i amable em demanava excuses per telefonar-me i m'explicava que fa temps que em llegeix i que li agrada molt el que escric (perdonau, la coses com són). Com podeu suposar, és una satisfacció descobrir que almanco tens una lectora. Però la meva sorpresa va ésser quan se'm va presentar com Sor Margalida i em va dir que era monja agustina. Quina delícia de dona! Em va explicar que té setanta-un any i la seva gran curolla és recollir tot el que troba sobre Mallorca i les seves històries, petites i grosses. Em va contar que acostuma a retallar de diaris i revistes els articles que li pareixen més interessants i que té tota una cambra estibada d'arxivadors on guarda tot el que ha anat recollint durat el llarg dels anys. Enveja em va fer quan em va dir que tenia una carta manuscrita del Canonge Taronjí adreçada a Don Sebastià Gili Vives d'Artà, fundador de la congregació de la seva ordre, on demanava consell amb vistes a aconseguir una plaça de canonge. En Taronjí finalment va aconseguir la plaça, però a Granada. A Mallorca ho tenia malament. Ara només fris d'anar a Mallorca i que Sor Margalida em deixi culejar pel seu senzill arxiu, segons diu ella. Segur que amaga vertaders tresors.
Parlant amb Sor Margalida, per uns instants vaig tornar a tenir vuit anys i em vaig sentir com la nina que anava a ca les monges franciscanes de la Plaça Quadrado. Avesada a trobar-me a cada passa amb cares agres i sentir veus aspres a cada moment, la dolçor i la senzillesa de Sor Margalida em varen curar el cor.
Petites alegries que no són gens petites.
