Espanyolades

Rectific, doncs, i faig cas del savi conseller: es diu que el Real Madrid era un club senyor, però no és cert.

I ja que parlam del Madrid podem fer al·lusió a les darreres espanyolades, sense por ni temor de Déu ni d'en Frontera. Primera espanyolada: ¿Te quieres callar? Ja que hi era, el Rei hauria d'haver acabat la frase amb un contundent coño. Hagués quedat millor un ¿Te quieres callar,'coño!?

Segona espanyolada: l'alegria dels espanyols en veure que el Rei actuava amb contundència i formes poc apropiades. Tercera espanyolada: les darreres, i les anteriors, i les anteriors, i les anteriors declaracions de Mariano Rajoy. Quarta espanyolada: l'actitud de l'Institut Cervantes quan ha creat -a Madrid, per suposat- la Casa de las Lenguas a imitació -i per gelosia- de la Casa de les Llengües inventada per la Generalitat de Catalunya.

Cinquena espanyolada -amb caradura inclosa: fer classes de català a la Casa de las Lenguas, però pagades per l'Institut Ramon Llull.

Sisena espanyolada: que el Govern espanyol boicotegi qualsevol acord internacional promogut per organismes o governs autònoms. Setena espanyolada -aquí el setè dia no es descansa: l'actitud de la conferència episcopal quan fomenta els valors més rancis de l'Espanya profunda. La llista podria continuar perquè les espanyolades -des del seu únic punt de vista d'Espanya messetària, capquadrada i hipernacionalista- són diàries. Algú pot pensar que és normal que els espanyols facin espanyolades. No ens equivoquem, hi ha espanyols normals, oberts, que entenen la pluralitat com un guany i no com una càrrega. Tant de bo, però, n'hi hagués més.