Dimarts, 13. El carrer de na Muntanera era una torrentera que abocava, al seu pas pel poble, el rost al torrent de Mandrava, ara cegat el seu ample llit, tot i que el bram no feia servir més d'una braçada, per una avinguda ombrada de plàtans. La majoria de les cases, a un i altre costat, per evitar els efectes dels aiguats, disposaven d'una escala d'obra exterior, de no més de cinc o sis escalons, per accedir a l'entrada de la planta noble. A la part més enclotada del carrer, on s'acumulaven els sediments dels ruixats, pedres, grava, macolins i fang, i l'aigua de pluja s'hi embassava, just fregant la mitjanada d'un solar propietat de l'amo en Caron, malnom de llunyanes mitologies, trast que feia cantonada i que a l'hivern es convertia en una petita llacuna Estígia, allí, doncs, s'hi instal·là una família gitana que es dedicava a traficar amb pedaços vells i roba usada, que comprava, de casa en casa, amb un carretó empès per l'al·lotea magra i negrellona, en una època no gens llunyana de precàries tinences i extenses privacions, temps durant els quals la gent res no tirava, car tot feia falta per un o altre ús.
Devers mitjan capavallada, a mà dreta, en una casa de frontis estret, hi vivia en Toni, home desgarbat i curt de gambals, Tutururut de malnom, i que els al·lots, ignor per quina cruel raó, anomenàvem Toni Fava. Durant anys, amb la ignorància pròpia de l'edat, vaig creure que el malnom era d'invenció recent i procedia de la seva peculiar forma de parlar o, més concretament, de quequejar, quan en realitat es tractava d'un malnom familiar documentat a finals del segle dinou. En Toni era, doncs, l'últim dipositari d'una antiga nissaga de Tutururuts. Desenfeinat i ociós, incapacitat per exercir ofici o menestralia, anava tot el dia d'un cap a l'altre del poble, mínimament controlat per una germana que en tenia cura, articulant una conversa no gens entenedora, espantant els nins amb crits, ganyotes i simulacres d'encalç. Malgrat el seu aspecte equívoc i una indumentària poc pulcra -un jac amb colzeres i uns calçons apedaçats, plens de taques-, mai no féu mal a ningú. En el seu limitat enteniment, tenia una rara, singular habilitat, que practicava a canvi d'una escassa retribució econòmica. Les dificultats per articular, amb claredat, les paraules, esdevenien habilitat a l'hora d'escarnir el cant dels canaris, cosa que feia amb una precisió gairebé perfecta, tant en l'entonació, com en la musicalitat dels sons. Els al·lots l'envoltàvem i li dèiem: canta!, canta!, però cap nota no sortia d'aquells llavis humits, ensalivats per un regalim de bava, sense l'estímul de dos reials. Un cop satisfet el pagament, un refilet melodiós s'expandia d'aquella gàbia esportellada. La figura desendreçada, al capdavall vulnerable i tendra, d'en Toni Tutururut, formà part del paisatge humà d'aquell poble nostre durant molts d'anys. Tota la meva infantesa i adolescència. En caminar, tot aquell ésser es movia en un contraritme de difícil descripció literària, guardant un inestable, però ferm, desequilibri. Durant els darrers anys de la seva vida, potser els últims quinze o vint, li agafà la dèria d'assistir als funerals. A tots els funerals. S'assabentava dels horaris dels oficis religiosos, de la parròquia que corresponia al difunt, i, a toc de campanes, partia cap a l'església. Assegut en el primer lloc del primer banc, quan els endolats ocupaven el «banc del batle», mocador a la mà, puix que sempre el nas li degotava, esperava l'hora de dar el condol als familiars, la qual cosa feia d'un en un, del primer al darrer dels endolats, amb una capada no gens discreta i un so gutural que comprimia en un gemec la lletania tradicional.
Fins i tot quan les coincidències horàries dificultaven l'assistència a dues funcions en dues diferents parròquies, en Toni s'esforçava per fer acte de presència a una i altra per tal de no quedar malament, malgrat no conegués ni el mort, ni els familiars. Aquells anys ja no vivia al carrer de na Muntanera. Ell i la seva germana s'havien traslladat a una de les cases que na Dominga havia fet construir per a la gent necessitada. Quan morí, aquell home envellit i encongit que ja no feia por a ningú, que havia anat, fes fred o calor, plogués o fes neu, a tots els funerals, i havia donat el condol a tots els seus conciutadans, l'església estava pràcticament buida. No més d'un parell de dotzenes mal comptades de veïnats seien als bancs del temple parroquial. Pobre home, en Toni, tant com li hauria agradat assistir al seu propi funeral i donar-se, amb aquella veu inintel·ligible, el condol.
