Sembla que va ser ahir i ja fa deu anys que en Blai trobà que li bastava, se n'anà, va emprendre el més llarg viatge. I ens deixà una mica orfes a tots, sense eufemismes, sobretot als ferits de l'agredolça metzina dels mots que signifiquen, que deia ell. Els seus amics, els que dues o tres vegades cada any, des de sempre acudíem primer al carrer de Ciutat número 74 del seu Santanyí i ens assèiem arran camilla. Més endavant, després de la mort de sa mare, una quants quilòmetres més i arribar a Cala Figuera, a l'Hotel Tomarinar, que la germana i el cunyat regentaven (a hores d'ara ja ho deu fer el seu nebot «també li diuen Blai», em digué fluixet un dia, a cau d'orella, gojós tot ell), a l'estiu asseguts a l'assolellada terrassa que emplaça el llevant, a la cafeteria de l'establiment a l'hivern..., entre i entre a l'apartament, el primer piset de l'enfront de l'hotel, on ell visqué els darrers anys, saleta d'estar i treballar de discretes dimensions, amb dibuixos penjats atapeïts a les parets emblanquinades, algunes fotografies de cossos sense rostre d'Antoni Catany, em pens, el bloc d'espiral i fulles quadriculades sempre peu envant, peu enrere, el bolígraf bic damunt la taula, deixondit i a punt... Fins el mes de desembre d'aquell 1997 desgraciat.
Record clarament que l'horabaixa de la feta, una colla de directius de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana teníem una assemblea a un local del carrer de Morey de Ciutat, instal·lacions que gentilment ens deixava utilitzar el PSM, deguda la nostra manca de seu de l'entitat a Palma, aquell temps, i encara ara, crec, que sempre hem anat més magres que fulla de pi, nosaltres. Es tractava d'una assemblea general, i record perfectament que del Principat hi eren presents na Carme Arenas i el tresorer d'aleshores, en Carles Duarte. D'aquí sols tenc recordança que hi assistíem la vicepresidenta per les illes, Antònia Vicenç, i els vocals Guillem Rosselló Bujosa i jo mateix. Va ser com a mitjan horabaixa, quan estàvem tractant de ple els temes de l'ordre del dia, que sonà el telèfon i el despenjà na Carme Arenas. En sols uns segons la cara se li transformà. Tapà amb la mà l'aparell i en veu molt baixa ens digué: «en Blai Bonet és mort», així, entre pesarosa i un poc espantada, com el que et fa partícip d'un dolorós secret mal de creure, i continuà uns minuts més la conversa amb el comunicador de la mala nova. Quan poguérem tornar a parlar, algú, crec que n'Antònia Vicenç, va proposar establir dins el marc dels premis Cavall Verd, un guardó de narrativa que es digués «Premi Blai Bonet», cosa que va ser aprovada immediatament i per unanimitat. Després sols es concedí durant dos anys per cert, coincidint amb un canvi de Junta Directiva es va desconvocar, però aquesta és una història que contaré un altre dia.
Quan donàrem per acabada la feina, que teníem previst anar a sopar tots plegats després, jo els vaig dir que no, que no podia, que em disculpassin. Tenc nítid, claríssim dins els albellons de la memòria aquella sensació de com si hagués rebut un bon esplet de galtades fortes, la cara ben encesa, coïtja als ulls..., i la necessitat imperiosa de partir cap a Cala Figuera. Potser perquè no m'ho acabava de creure de cap manera, em resistia a fer-ho, una mica instintivament vaig agafar el cotxe i vaig partir cap allà. Era ben fosc quan hi vaig arribar. Ja estava amortallat amb la mudada bona, en Blai, americana i pantalon gris, camia blanca, quan hi vaig arribar, el cor ben estret, les espatlles molt feixugues i una encruia molt pesant aquí, a la boca de l'estómac. Uns amics que ens hi trobàrem, en Gaspar Sabater, en Carles Rebassa..., algun altre a més de la família, ens estrenyérem les mans i ploràrem en silenci.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.