Dins aquest popurri de notícies curioses amb el qual ens desembafen de la política els mitjans de comunicació, ahir vaig llegir que al Regne Unit encara és vigent una llei que prohibeix morir-se en el Parlament, una altra que permet a les embarassades orinar en el casc d'un policia si no hi ha altra alternativa o una perillosa relíquia jurídica del passat que, en el barri antic de York, permet assassinar escocesos si duen casc i fletxes. Em passà pel cap pensar com s'ho faria el govern Antich en casos semblants. Si un partit soci del govern tengués interès a treure endavant, per exemple, el decret llei que permeti fotografiar un membre directiu d'ASAJA si se'l troba sobre un tractor sense participar en una manifestació, el primer que faria seria telefonar a un periodista amic per contar-li que la qüestió està tancada i que només ell ha aconseguit l'exclusiu avantatge sobre els competidors. L'endemà, la resta de mitjans cercarien veus, autoritzades o no, per treure el net de la gran notícia i trobar indicis prou fiables que la cosa és seriosa. Aquell que filtrà la nova es presentaria davant dels socis amb els diaris com a confirmació de la pressió social que existeix amb el tema i la conveniència de dur-lo ja a Consell de Govern. Davant de les notícies aparegudes, els socis s'encabronarien i filtrarien, als seus amics o als amics dels seus enemics, les claus de les divergències. El dia D a l'hora H, el/la portaveu del govern apareixeria davant dels mitjans per a reconèixer que en el Consell de Govern no s'ha pogut enllestir allò que, inexplicablement, havia duit a una reunió que hauria de ser de tràmit. El dubte que ens quedaria seria determinar si el/la portaveu s'empegueiria del «paperillo» o si el faria de gust; un tant pervers, però gust al cap i a la fi.
Si en el pacte signat existís el compromís de fer una altra llei on als malalts de pròstata, davant d'una urgència, se'ls permetés pixar en les papereres (excepte, per qüestions de seguretat, les d'enrevessat disseny), i passassin els dies sense que la conselleria competent iniciàs els tràmits, des d'un partit del pacte de govern es presentaria la proposta al Parlament per tal que l'oposició fes bulla recordant que en el tema de les papereres comparteixen interessos amb el nerviós membre del govern. Telefonades a balquena aconseguirien retirar la proposta parlamentària però mantendrien intacta la sensació generalitzada que els socis són qualsevol cosa menys lleials.
El més trist és que la deslleialtat, la poca -nul·la- estratègia comunicativa conjunta i la manca d'interès que el govern aconsegueixi millor imatge que la imatge particular de cada un dels seus socis es manifesta amb temes sensibles que interessen a la ciutadania i que, per tant, provoquen frustració per la nefasta gestió política del pacte. N'hi ha que encara mantenim confiança en la gestió del dia a dia (entre altres coses, perquè és quasi impossible fer-ho pitjor que els antecessors) però l'hem perduda en la capacitat de mantenir la il·lusió en un projecte comú. Ni únic ni homogeni -ja ho sabem- però comú i, sobretot, amb més intel·ligència que la vivor que pretenen demostrar per separat.
ferranaguilo@ono.com
